CORDES SENSE FRONTERES

Per enveja de 6Q, que està però no està (i potser miri des de la finestra, però aquesta finestra sembla un espiell i jo no sé què passa a l'altre costat), la meva perniciosa influència en gustos comença a tenir cert abast. Naturalment la primera ona concèntrica estan sent els meus fills. Tot i que he renunciat a tenyir això de comentaris excessivament personals i que les coses sentimentaloides em repelen com les ungles rascant una pissarra, crec que no em salto cap principi bàsic. Ahir vaig parlar de 14 anys el 1973 o el 1978. Bé, 14 anys el 2011 son els que tindrà la meva filla. Tendres edats en que un ja ha de pensar, com a pare, com dosifica el seu accés a determinat tipus de llibres, de pel lícules, de sèries, per evitar que altres influències la sobredosifiquen. Hauria d'alegrar-me, doncs les meves recomanacions van obtenint els seus èxits. No sé si això em converteix en un ésser únic o en adotzenat integrant de la pila dels que no volen ser de la pila, però vaig aconseguir que llegís Estrella distante, ara està amb El vigilant en el camp de sègol, ja ha vist pel lícules de Tarantino, i de Sodenbergh, sap qui és Scott Walker i els Radiohead i per què són tan importants, tots ells. És clar que és una despietada manipulació, però què us penseu què és aquest bloc més que un intent d'influir en els gustos amb el pretext de mostrar-vos o suggerir coses. Els meus gustos no seran la panacea, és clar, als 90 vaig comprar, clarament, massa discos de house, alguns no s'ho mereixien perquè són d'aquesta tèrbola època on el house va deixar de ser una música dura i sensual per passar a ser tralla per amenitzar tardes en botigues de roba.

Hi ha casos en què tot ha resultat extremadament senzill, molt més del que s'esperava.La veritat és que m'és difícil imaginar qui no pot quedar enamorat o commogut pel cinema de Quentin Tarantino. Acció, sense ser la centralitat de l'argument. Diàlegs que retens i evoques. Crueltat, de vegades excessiva, però amb el contrapunt de l'humor negre. Actors sensacionals, muntatges que fan caure d'esquenes. I aquesta qualitat, fascinant, de quadrar música i imatges de tal manera que ja no pots desenganxar-les. Sents la melodia, veus la presa, veus la càmera desplaçant-se, com si fos a l'inrevés, com si la imatge s'hagués creat per acompanyar la cançó, per marcar els seus ritmes i les seves aturades. Aquest és un exemple extraordinari, present a Kill Bill vol I. Ja sé que no és la primera vegada, però totes les obres genials han de ser revisades cada cert temps.

Curiós com ens atrapa una cançó completament melòdica, amb un so estàndard, en un japonès del qual ningú s'entén una paraula, suposo. La intèrpret molts desitjarem que sigui l'equivalent nipó d'algú cool, de Françoise Hardy, de Mina, d'Astrud Gilberto, però potser no és ni Jeanette, igual és la pura Isabel Pantoja de l'arxipèlag!!. Però està en la pel.lícula que ens va encantar, i això de cop i volta la fa millor. Preferim no explicar.

Perquè aquest arranjament de corda, límpid, exacte, aquest clarinet sonant en els núvols, potser no és tan diferent d'aquest altre acord inicial. Esculteu fins on us aguanti el cos. A mi, sorprenentment, hi ha vegades que m'ha arribat fins al final.

Posats a fer, demanem-li al cel perquè Tarantino trobi imatges que quadrin amb aquesta fabulosa remix dels Zero 7, i la posi en la seva pròxima pel lícula. Encara que només sigui per veure què pot acompanyar a aquestes cordes sintetitzades que comencen a pujar a partir dels 2 minuts, que es van apoderant de la cançó fins créixer des del 3:30, amb la companyia d'un Rhodes, pujant fins a dalt de els gratacels. Per sentir amb el volum a tota castanya, és clar. Com gairebé tot el que poso per aquí. Els veïns no mereixen viure a esquena d'aquestes meravelles.