LLUITA ARMADA

Un s'enfronta a moltes situacions. O les afronta, que té un matís diferent, una mica menys bèl.lic i virulent.

La gran majoria dels bloggers amb els quals mantinc parentiu real o virtual estan mig adormits. Només William 's luck i John Self mantenen un cert ritme d'edició més o menys sostingut (potser perquè comparteixin noms en anglès i vagin amb horaris europeus amb el que no cedeixen amb tanta facilitat davant l'ensopiment estival).Una altra gent està realment perduda, una pèrdua que a mi em manté en el dubte de si és causat per una sana i prolongada escapada (aquesta pròpia d'aquesta època, en què fuges de qualsevol cosa que tingui un teclat), o més aviat es tracta d'un voluntari silenci (i hi ha silencis meditatius i silencis de circumspecció i silencis contens).

També hi ha silencis sense retorn.

Somni que em queda marcat: envoltat d'una multitud, enmig de la cridòria, un polític és acusat de malbaratament. Ensenya un document on demostra també clarament que aquest malbaratament li ha estat tolerat i promogut per un altre polític. La gent s'encrespa (cal veure la de voltes que hauré donar a partir d'ara per evitar el sobreexposat verb indignar), comença a haver crits d'Independència i, en primera persona, jo, demano l'aixecament, les armes, la lluita.

Fa uns 20 anys en un canal, no recordo si La2, quan desconnectava per programar en català, o a TV3, sortia una guapa presentadora anomenada Inka Martí. Amb un aspecte plenament germànic, no sé per què, en aquella època encara sorprenia que gent amb aquest aspecte físic (crec que era de mare alemanya) sortís parlant en català. No sabíem que avui els nostres fills tindrien companys a classe anomenats Cosmin o Sung Fu o apelllidados Cachipuendo o Lam.

Inka Martí m'agradava molt, físicament. Em semblava d'una bellesa i elegància natural i no podia deixar de mirar-la. Als seus 47 anys, conserva ambdues qualitats, però ja he pogut deixar de mirar-la. Consultant en Wikipedia llegeixo que va néixer el dia de Reis de 1964. Viu en parella fa uns anys en una casa, intueixo que magnífica, a l'Empordà. La seva parella és Jacobo de Siruela, que no sé si és un nom real o una adaptació, però que perquè ens entenguem, és fill de la duquessa d'Alba. Van fundar una editorial, Atalanta, encara que aquest home (amb una parella anterior) ja posseïa l'Editorial Siruela, fa uns lustres. No suporto la noblesa ni l'aristocràcia, però, alhora, respecto a qui es decideix a publicar llibres ia divulgar la cultura. Aquest respecte inclou tot tipus de bojos, segurament molts més del recomanable. Encara que es tracti de cares edicions luxosament presentades i amb cert incòmode afany minoritari que coqueteja amb l'ostentació, com són les de Siruela. Sempre disposats a autors rars, a portades i enquadernacions que res tenen a veure amb les edicions de butxaca on les fulles s'ondulen graciosament recordant esquitxades de nens entremaliats capbussant-se a la piscina. Dels quals la meva prestatgeria està plena. No tinc un llibre de Siruela, ni d'Atalanta.

Ara han publicat un llibre on Inka Martí escriu sobre els seus somnis. Els apunta i els relaciona i els analitza i lliura el resultat al món, que falta hi fa .La entrevistaren fa uns dies en LaContra de LV. Vaig dir que parlaria.

No ho he llegit el llibre ni penso fer-ho. Bastant he tingut amb aquesta pactada i castrada entrevista on en comptes de parlar d'alguna cosa interessant no fa més que parlar de la seva psique.

Em sembla un caprici de nens rics (encara que passin de la quarantena, continuen comportant-se com tals) als quals, segurament, la placidesa de la seva vida i algun núvol de marihuana de la cara els hagi sumit en vagues  al-lucinacions sobre el fet que el seu món interior interessi als altres. Si estan disposats a ser editors, a part de l'escàs nivell d'autocensura i l'elevat d'autocomplaença d'editar aquest llibre manifesta, que usin els diners (el qual dubto que sigui un problema) per a autors novells.

Sento de debò estar tan fastiguejat. Potser és la falta de son.

LUCHA ARMADA

Uno se enfrenta a muchas situaciones. O las afronta, que tiene un matiz diferente, algo menos bélico y virulento. 

La gran mayoría de los bloggers con los que mantengo parentesco real o virtual andan medio dormidos. Sólo William's luck y John Self mantienen un cierto ritmo de edición más o menos sostenido (puede que porque compartan nombres en inglés y anden con horarios europeos con lo que no ceden con tanta facilidad ante la modorra estival). Otra gente está realmente perdida, un extravío que a mí me mantiene en la duda de si es causado por una sana y prolongada escapada (esa propia de esta época, en que huyes de cualquier cosa que tenga un teclado), o más bién se trata de un voluntario silencio (y hay silencios meditativos y silencios de circunspección y silencios cariacontecidos). 

También hay silencios sin regreso.

Sueño que me queda marcado: rodeado de una multitud, en medio del griterío, un político es acusado de despilfarro. Enseña un documento donde demuestra bién claramente que ese despilfarro le ha sido tolerado y promovido por otro político. La gente se encrespa (hay que ver la de rodeos que deberé dar a partir de ahora para evitar el sobreexpuesto verbo indignar), empieza a haber gritos de Independència y, en primera persona, yo, pido el levantamiento, las armas, la lucha.

Hace unos 20 años en un canal no recuerdo si La2 cuando desconectaba para programar en catalán, o en TV3, salía una guapa presentadora llamada Inka Martí. Con un aspecto plenamente germánico, no sé por qué, en aquella época aún sorprendía que gente con ese aspecto físico (creo que era de madre alemana) saliese hablando en catalán. No sabíamos que hoy nuestros hijos tendrían compañeros en clase llamados Cosmin o Sung Fu o apelllidados Cachipuendo o Lam.

Inka Martí me gustaba mucho, físicamente. Me parecía de una belleza y elegancia natural y no podía dejar de mirarla.  A sus 47 años, conserva ambas cualidades, pero ya he podido dejar de mirarla. Consultando en Wikipedia leo que nació el día de Reyes de 1964. Vive en pareja hace unos años en una casa, intuyo que magnífica, en L'Empordà. Su pareja es Jacobo de Siruela, que no sé si es un nombre real o una adaptación, pero que para que nos entendamos, es hijo de la duquesa de Alba. Fundaron una editorial, Atalanta, aunque este hombre (con una pareja anterior) ya poseía la Editorial Siruela, hace unos lustros. No soporto la nobleza ni a la aristocracia, pero, a la vez, respeto a quien se decide a publicar libros y a divulgar la cultura. Ese respeto incluye todo tipo de chalados, seguramente muchos más de lo recomendable. Aunque se trate de caras ediciones lujosamente presentadas y con cierto incómodo afán minoritario que coquetea con la ostentación, como son las de Siruela. Siempre prestos a autores raros, a portadas y encuadernaciones que  nada tienen que ver con las ediciones de bolsillo cuyas hojas se ondulan graciosamente recordando salpicaduras de niños traviesos zambulléndose en la piscina. De los cuales mi estantería está repleta. No tengo un libro de Siruela, ni de Atalanta. 

Ahora han publicado un libro donde Inka Martí escribe sobre sus sueños. Los apunta y los relaciona y los analiza y entrega el resultado al mundo.La entrevistaron hace unos días en LaContra de LV. Dije que hablaría. 

No lo he leído ni pienso hacerlo. Bastante he tenido con esa pactada y castrada entrevista donde en vez de hablar de algo interesante no hace más que hablar de su psique.

Me parece un capricho de niños ricos (aunque pasen de la cuarentena, siguen comportándose como tales) a los que, seguramente, la placidez de su vida y alguna nube de marihuana de la cara les haya sumido en vagas alucinaciones sobre el hecho de que su mundo interior interese a los demás. Si están dispuestos a ser editores, aparte del escaso nivel de autocensura y el elevado de autocomplacencia que editar este libro manifiesta, que usen el dinero (el cual dudo que sea un problema) para autores noveles.

Siento de veras estar tan hastiado. Puede que sea la falta de sueño.