Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ANTONIA FONT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ANTONIA FONT. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de febrer del 2012

LO INCOMODO

Els amics de les arts : les espera la empresa de papá para cuando se harten de la música??
Me siento realmente mal, hace unos días, cuando he de reconocer, frente a un post en johnself.blogspot.com, mi escaso conocimiento, y menor reconocimiento de cierta generación de cantautores en catalán. Los de aquella generación de los 60 y los 70 que protestaban , guitarra en mano, contra el régimen imperante. Que sufrían la censura y tenían que ir a París a dar conciertos multitudinarios. Me invade la sensación de que he perdido una parte importante de la historia musical del país en el que vivo, y que no tengo ninguna explicación coherente que lo justifique. Como mucho, que estaba con los Sex Pistols. O con los Jam.

El hecho es que mi canción favorita de Serrat es Mediterráneo, que es una bossanova (que niegue Serrat que Wave de Jobim no está presente en la mente de quien crea esos arreglos, de quien incorpora esa flauta, de quien mete ese clavicordio). Mediterráneo, como el mar de Sitges del sábado.

El hecho es que mi canción favorita de los Antònia Font es Bambú, que es como una canción de cuna para los fondos abisales, que no es de esta tierra porque es del mar.

El hecho es que mi canción favorita de los Manel es Gent normal, que es una versión de una canción de Pulp, puro brit-pop que se mediterraniza incorporando un ukelele, instrumento hawaiano. Hawaiano, como las localizaciones de la película de Clooney, también, del sábado. 

Parece que el ukelele de marras deja su impronta en ese libro de estilo del nuevo pop catalán. Que es una frontera que separa lo oficial de lo underground. Una excentricidad (aunque se disfrace de recurso estilístico) que algunos encuentran excesiva. Si encuentran excesivo un ukelele qué pueden decir de Pascal Comelade.
Me pasa con la música de mi tierra lo inconfesable: soy un hijoputa crítico que prefiere ignorar lo que se dice en las canciones. Que dáme crack y sexo anal de The future de Leonard Cohen me da lo mismo que Chernobyl, Harrisburg en Radioactivity, versión actualizada de Kraftwerk. Palabras al servicio de un sonido, palabras que tienen que sonar bien en el contexto de la música, y a mí me da igual, casi siempre, qué pretendan decir. Y esa exigencia mía, desnuda las canciones de esos lánguidos cantautores de su significado, y, debajo, sólo me encuentro insulsas guitarras y baterías de mero acompañamiento. Soy un yonki del sonido, chicos, deberíais saberlo a estas alturas. Cruel y desigual es mi juicio, entonces, pues aunque hago lo posible, acabo pensando que un grupo recuerda vagamente a otro que también recordaba, más claramente a un primero, y, como en Contagio, he de encontrar el día 1 y el paciente 0, ver si el original merecía la pena para tanta repercusión (y tanto grupo optando por nombres casuales y tanto estudiante aburrido de carreras humanísticas que eleva a carrera musical cuatro líneas escritas bajo la influencia de una tarde de cerveza y porros). Y para tanto aprovechado corriendo a hacerse mánager y a organizar conciertos y poco menos que a decir que Barcelona ya es Londres y Sabadell es Sheffield. Porque si Sabadell es Sheffield, Manchester sólo puede estar en Castelldefels.


dimarts, 24 de maig del 2011

UN EJERCITO DE ONCE MILLONES - AIGUA DE FRUITES, TIRAMISU


Pues no hay manera de olvidarme del tema y pasar página, el tema político es como un polen (molesto) suspendido en el ambiente, que no sé muy bien como se lo combina para acceder, previo paso por las vías respiratorias, para acabar alojado en mis neuronas y acabar aflorando en estas páginas.
Sorprende como los políticos aprenden lecciones, tarde, pero de una en una. Por fín en estas elecciones hay ganadores y perdedores claros, y no tenemos que soportar el interminable rosario de matices a las derrotas que acaba haciéndonos pensar que más que elecciones eran celebraciones. Sin embargo, no recuerdo ningún discurso ni de perdedores ni de triunfadores mencionando que once millones de personas se han abstenido de votar. Procede mirar a otro lado. De esta manera, mi querida ciudad, que según los últimos datos dispone de 1.630.494 habitantes, de los cuales podían votar 1.163.556 ( sólo lo hicieron 616.290 ) va a ser gobernada por un alcalde cuya lista han votado 174.022 personas (es decir, ni uno de cada nueve habitantes reales). O lo que es lo mismo, y reduciéndome a personas que podían votar : casi un millón de personas no le votaron, de las que va a gobernar. Mucho más de la mitad. Entonces se me tirará encima mucha gente que me argumentará que esto es democracia y ley electoral, y que la abstención, en tanto que carencia de expresión o decantamiento por una opción, no es plastilina que cada uno puede moldear a su antojo. Queda claro que opiniones sesgadas y parciales como la mía no tendrán ninguna influencia en que Trias se proclame alcalde. Nada más faltaría con la de tiempo que lleva esperando. Pero está claro que esa enorme masa abstencionista, a poco que se organizase y adquiriese una apariencia medianamente homogénea, sería un poderoso grupo de presión. Dejadme que se me ocurran unas cuantas alternativas, al final, para descomprimir, os pongo alguna de mis canciones preferidas (eludiré la tristeza, optaré por esa sinuosidad ligeramente sexy, como la que te deja una conversación telefónica distendida, amable, normal, como demostrando que eres todo lo más lejano a un oscuro y taciturno obseso, por si quedasen dudas, una conversación donde oyes la sonrisa franca, sincera y alegre que hay al otro lado).

PCE - Partido de las Compensaciones Estrambóticas
Puntos del programa de este partido establecerían obligar a las empresas a contratar personal por el mismo porcentaje en que sus beneficios subieran, aunque no les fuera necesario. O hacer que las empresas que ganasen mucho dinero tuviesen que regalar sus productos o sus servicios una serie de días del año. O destinarlos a organizar sorteos de lotería.

PP - Privatizaciones Presurosas
El estado vendería absolutamente todo su patrimonio con el fín de pagar su deuda. Todos los medios productivos del país quedarían en manos privadas.

PSOE - Pasta, Sexo, Oropel y Espectáculo
Dada la condición del país como destino turístico, todas las demás industrias desaparecerían en su favor. Puntos débiles de su programa : qué hacemos con los turistas los días de lluvia. Puntos fuertes : los polígonos industriales podrían ceder todas sus naves a discotecas y lupanares.

PAR - Partido del Azar y el Riesgo
Asignaría los escaños que le tocasen por medio de un sorteo entre sus candidatos, o incluso entre ciudadanos que sean sus familiares. O asignaría ministerios por orden alfabético. En caso de elevada abstención sortearía los escaños vacíos entre todos los ciudadanos en situación de desempleo.

CiU - Catalunya Invade Uruguay
Dadas su dimensiones y el hecho de ser uno de los países con mayor volumen de emigración, y aprovechando que allí amanece bastante más tarde, trasladaríamos Catalunya a Uruguay, con el fín de materializar la separación de España. El Nou Camp se trasladaría, piedra por piedra, a Montevideo, la Sagrada Familia a Tokyo y Montserrat a Roma.

ERC - España Riñe a Cataluña
Basaría sus líneas básicas en perseguir y erradicar los catalanes con posiciones de poder y sustituirlos por madrileños. Realizaría pruebas de ADN y de pronunciación de la doble ll a final de palabra.

PCP - Partido Salomónico del Centro Perpetuo
Nunca tomaría postura definitiva por nada, intentando mantener una equidistancia total, optaría por evitar la confrontación de una manera definitiva, siempre que nadie tuviese nada en contra. Propugnaría el diálogo perpetuo sin llegar a tomar ninguna decisión.

PEM - Partido del esfuerzo mínimo.
Para relanzar la economía y crear puestos de trabajo, reduciría los días laborables del año, eliminando del calendario laboral los viernes, dias que llueva o nieve, y aquellos con temperaturas previstas superiores a los 30 ºC.

PFB - Partido de Francesc Bon.
Haría que todos los conciertos fuesen como éste.


Y toda la música como el trozo del bandoneón desde el 2:40, o así, en esta canción.



UN EXERCIT D'ONZE MILIONS - AIGUA DE FRUITES, TIRAMISU



Doncs no hi ha manera de oblidar-me del tema i passar pàgina, el tema polític és com un pol-len (molest) suspès en l'ambient, que no sé ben bé com s'ho combina per accedir, previ pas per les vies respiratòries, per acabar la seva estada a les meves neurones i acabar aflorant en aquestes pàgines.
Sorprèn com els polítics aprenen lliçons, tard, però d'una en una. Per fi en aquestes eleccions hi ha guanyadors i perdedors clars, i no hem de suportar l'interminable rosari de matisos a les derrotes que acaba fent-nos pensar que més que eleccions eren celebracions. No obstant això, no recordo cap discurs ni de perdedors ni de triomfadors esmentant que onze milions de persones s'han abstingut de votar.Procedeix mirar a un altre costat. D'aquesta manera, la meva estimada ciutat, que segons les últimes dades disposa de 1.630.494 habitants, dels quals podien votar 1.163.556 (només ho van fer 616.290) serà governada per un alcalde la llista han votat 174.022 persones (és a dir , ni un de cada nou habitants reals). O el que és el mateix, i reduint-se a persones que podien votar: gairebé un milió de persones no van votar, de les que va a governar. Molt més de la meitat. Llavors se'm tirarà a sobre molta gent que em argumentarà que això és democràcia i llei electoral, i que l'abstenció, com a manca d'expressió o decantament per una opció, no és plastilina que cadascú pot modelar al seu gust. Queda clar que opinions esbiaixades i parcials com la meva no tindran cap influència en què Trias es proclami alcalde. Només faltaria amb la de temps que porta esperant. Però està clar que aquesta enorme massa abstencionista, per poc que s'organitzés i adquirís una aparença mitjanament homogènia, seria un poderós grup de pressió. Deixeu-me que se'm passin unes quantes alternatives, al final, per descomprimir, us poso alguna de les meves cançons preferides (eludiré la tristesa, optaré per aquesta sinuositat lleugerament sexy, com la que et deixa una conversa telefònica distesa, amable, normal, com demostrant que ets tot el més llunyà a un fosc i taciturn obsés, per si queden dubtes, una conversa on sents el somriure franca, sincera i alegre que hi ha a l'altre costat).

PCE - Partit de les Compensacions estrambòtiques
Punts del programa d'aquest partit establirien obligar les empreses a contractar personal pel mateix percentatge en què els seus beneficis pugessin, encara que no els fos necessari. O fer que les empreses que guanyessin molts diners haguessin de regalar els seus productes o els seus serveis una sèrie de dies de l'any. O destinar-los a organitzar sorteigs de loteria.

PP - Privatitzacions apressades
L'estat vendria absolutament tot el seu patrimoni amb la finalitat de pagar el seu deute.Tots els mitjans productius del país quedarien en mans privades.

PSOE - Pasta, Sexe, oripells i Espectacle
Donada la condició del país com a destinació turística, totes les altres indústries desapareixerien a favor seu. Punts febles del seu programa: què fem amb els turistes els dies de pluja. Punts forts: els polígons industrials podrien cedir totes les seves naus a discoteques i bordells.

PAR - Partit del Atzar i el Risc
Assignaria els escons que li toquessin per mitjà d'un sorteig entre els seus candidats, o fins i tot entre ciutadans que siguin els seus familiars. O assignaria ministeris per ordre alfabètic. En cas d'elevada abstenció sortejaria els escons buits entre tots els ciutadans en situació d'atur.

CiU - Catalunya Envaeix Uruguai
Donades la seva dimensions i el fet de ser un dels països amb més volum d'emigració, i aprofitant que allà es fa de dia bastant més tard, traslladaríem Catalunya a Uruguai, amb la finalitat de materialitzar la separació d'Espanya. El Nou Camp es traslladaria, pedra per pedra, a Montevideo, la Sagrada Família a Tòquio i Montserrat a Roma.

ERC - Espanya renya Catalunya
Basaria les seves línies bàsiques a perseguir i eradicar els catalans amb posicions de poder i substituir-los per madrilenys. Realitzaria proves d'ADN i de pronunciació de la doble ll a final de paraula.

PCP - Partit Salomònic del Centre Perpetu
Mai prendria postura definitiva per res, intentant mantenir una equidistància total, optaria per evitar la confrontació d'una manera definitiva, sempre que ningú tingués res en contra. Propugnaria el diàleg perpetu sense arribar a prendre cap decisió.

PEM - Partit de l'esforç mínim.
Per rellançar l'economia i crear llocs de treball, reduiria els dies laborables de l'any, eliminant del calendari laboral els divendres, dies que plogui o neu, i aquells amb temperatures previstes superiors als 30 º C.

PFB - Partit de Francesc Bon.
Faria que tots els concerts fossin com aquest.




I tota la música com el tros del bandoneó des del 02:40, o així, en aquesta cançó.


Segueix a @francescbon