Juro pels meus fills que compro la premsa cada dia. Que la llegeixo gairebé cada dia. Que, en qualsevol cas, llegeixo detingudament diverses seccions. Llavors, no acabo d'entendre com just el 30 de juny m'assabento que l'acampada a Plaça Catalunya serà definitivament desallotjada, i que amb prou feines comptava amb unes 60 (residuals, sense segones) persones, a les que els han assignat 500 agents de l'ordre.
Per tant s'ha acabat ja tot.
El compromís arrencat després de la gesta consisteix a disposar d'una caseta a la Plaça Catalunya que pugui servir de punt de trobada per a totes les assemblees. Una mica més que una placa commemorativa, resumint. Jo no vaig a pronunciar-me, la qual cosa ja és suficient pronunciament. Tothom, en cas que la tingui, a casa seva. La plaça, una altra vegada per als coloms, que a part de no indignar, el pitjor que fan és les seves necessitats sobre les estàtues. LV s'afanya a informar de la valoració dels desperfectes infligits, que en aquestes sis setmanes, i per la de gent que hi ha hagut, em semblen una autèntica ganga. No sé per què tant d'interès en aquesta xifra quan en els últims dies no hi havien prestat atenció. Per això m'he assabentat ara. Perfecta complicitat la dels mitjans per silenciar fins i tot aquesta lenta decadència, no fos que algú hagués intentat fer-li el boca a boca al moribund. Crec que els meus freqüents comentaris sobre el tema no m'han anat gens bé. Pot ser que la gent que em llegeix prefereixi eludir aquest tema social o polític, o deixar-lo a algú més qualificat. Com Zapatero, el moviment és un cadàver. Políticament, en un estat avançadíssim de descomposició. Quina altra conclusió es pot treure. Quan la gent es revolta (revoltar origina la paraula revolta) amb la pretensió (pretensió origina la paraula pretenciós) de passar pàgina, d'alguna manera retòrica i utòpica, per acabar sent ells aquesta pàgina passada, malament. Potser la calor comencés a estrènyer de debò, alguns ja comencessin a olorar (sense segones) que això no acabaria en res concret. Potser sorgissin altres plans. Potser de vegades plans d'allò més carnal siguin més seductors que ser-hi tirat .La veritat és que la spanish revolution es dilueix amb el dubte de si volien aconseguir alguna cosa en concret i amb la seguretat que no ho han aconseguit. Almenys Tunísia i Egipte s'han desfet de dictadors. El resultat aquí és un autèntic despropòsit, que ja em cabrejaria bastant però que m'enerva si veig la conya que els mitjans de dretes s'han portat amb el tema, des de la constant sorna en l'ús de la paraula, indignats, a la caricaturització dels seus seguidors. Us dic que a un li crispa no disposar d'un contundent argument per contestar. Arribo a aquesta afirmació i el meu cap no dóna per més: només penso en les horribles corbates de Trias. Quina profunditat que gasto. Quin resultat d'una llarga reflexió. En qualsevol cas un exemple del molt que això m'ha allunyat del core business del bloc. Perquè al final el millor que m'ha aportat han estat comentaris: dir-me, a mi, new journalism, esmentar Capote: Déu, quin gloriós honor. I John Self, que va llençat, decidit a erigir-se en influent més que influït, regala una selecció de música que serveix de banda sonora a aquest post. Només els autèntics bojos per la música sabem el difícil que és compondre un recull que després no vulguis canviar cent vegades. Ho has aconseguit John, doncs el més que puc dir-te, que seria una pura carícia que pot acabar esgarrapant, és que els Fleet Foxes acaben resultant (no se m'acut un altre adjectiu) excessivament monacals, com envoltant la seva música d'una espiritualitat que em resulta alguna cosa carregosa. D'altra banda, enveja, genuflexió per l'esforç que es veu aquí, d'acord amb els magnífics resultats. Ja de pas, que això és una perfecte estirada d'orelles per abandonar els devanejos pseudopopulistes. A falta d'una altra cosa, anem a canviar el món amb música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada