L'ESFORÇ SOBREHUMA

Traducció de l'entrada publicada originalment en castellà el 4 de juliol

Quin tòpic sobreutilitzat això de la desconnexió. Se suposa que vaig fugint dels tòpics. Ara que just he matat (però no s'ha de descartar la criogénesis) l'animal polític que s'havia convertit en un paràsit, m'adono dels seus nocius efectes: capficat a trobar explicacions i solucions als moviments de les masses, t'oblides, segrestat per la multitud, que no hi ha millor solució que la suma d'individus satisfets per aconseguir aquesta satisfacció en el col.lectiu. Desconnectar d'aquest invasiu ens, difícil i necessari.

Anem a canviar el món amb música. La frase que tancava el meu últim post no era meva. No era meva perquè és massa bona però tampoc és meva perquè és massa candorosa. És el títol de l'estrany disc de Prefab Sprout que es va quedar gravat en els baguls fins que es va editar, lustres després, l'any passat. Paddy McAloon el va gravar sent un noi de trentena en la seva plenitud, amb una lleugera semblança amb Matthew McConaughey, que encara habitava la llar paterna. Ara sembla un anacoreta amb llargues i blanques cabelleres i barbes, i ja és més un gairebé ancià que té cura d'altres persones grans. I el disc al principi em va enlluernar, amb els seus resplendents arranjaments i el seu missatge, però en algun moment ho vaig veure lleugerament ingenu, cosa que em va fer comprendre que no s'edités en el seu moment. Només els autèntics músics i els autèntics yonkies de la música creiem en aquests missatges.Sumats, no som prous.

Episodis de tornada als antics plaers purs # 1: llegir La guerra del futbol de Kapuscinski (crec que són més de 10 els llibres en uns cinc mesos), encara que sigui únicament per corroborar amb quin mestratge usava aquesta cursiva que es transforma indistintament en una veu en off però també és una presa de perspectiva a la vegada que una nota a peu de pàgina o una anàlisi del work in progress. Llavors contagiar-me (eufemisme molt sibil.lí de inspirar) d'aquests trucs, em porta a llocs molt inhòspits. Lllegeixo sobre la vida d'Arnaldo Otegi a la presó i em sorprèn en aquesta relació dels seus hàbits la seva presència en missa de manera setmanal. I és un abertzale i això em xoca i em donen ganes de ser això, un àcid entrevistador que li pregunta com és això de ser líder abertzale i catòlic practicant. Ganes que acompanyen les de preguntar a un munt de gent per les seves preferències en cinema i en música i en literatura. El vell tòpic dels homes i les llistes.

Hi havia un altre tòpic al principi, però gairebé m'he oblidat.