FORA DE (J)LLOC

Afaitat i pentinat, però es ell

La paraula "llàstima" no li farà gens ni mica, de gràcia, al Hernán Casciari. Hi ha gent que se li en fotrà, fer llàstima, però no en aquest argentí que sempre fa cara d'haver dormit poc. El cert es que aquest és el meu post que enllaçarà amb la cadena de blogs per la independència i em sembla significatiu que coincideixi amb la setmana en que s'anuncia que la revista Orsai deixarà de publicar-se. Quan Orsai es la culpable de que molts dels que em llegeixen ho facin, la responsable d'unes quantes de les amistats virtuals que he fet en els últims dos anys, i quan el Casciari viu en mig d'un d'aquests punts que tant ens representen com a nació: la faldilla del Montseny. La responsable, també d'aquesta estratègia clientelista meva d'escriure en l'idioma que m'aporta més lectors potencials.

Ara bé, era lògic que un projecte ja difícil de per si se'n sortís en mig de la que cau. La que cau i continua caient. En temps on costa trobar diners quan es busquen, proclamar-se contra la publicitat i voler sostenir una revista de continguts de qualitat només de suscripcions es, senzillament, massa agossarat. Tot i la bona voluntat dels lectors, estem en un temps on s'ha tornat massa fàcil obtenir cultura sense gratar-se la butxaca. No sols això: els pirates vocacionals (que som legió) ja sembla que ens en fotem dels que paguen. Un cercle molt viciòs que iniciatives com Orsai no han estat capaçes de trencar.

Tot i les petites trampes del projecte (que comptava amb la xarxa de protecció que a Casciari li aporten les vendes dels seus llibres i les seves obres de teatre), el que intentava Orsai era tan idílic que el seu sol exemple ja era un enorme perill per la continuitat de una indústria arrelada en l'us de la publicitat com a font principal de finançament. Hernán Casciari em va deixar unes quantes frases pel meu record personal: una d'elles es que ell deia que era d'esquerres, però de les de veritat. O sigui, no un eco-yuppie, no un lider concienciat que s'hospeda a hotels de cinc estrelles, sino un, suposo, convençut marxista. 

Però aquest és el meu post de la Diada. I em sembla que tios com en Casciari, que viu entre Sant Celoni i Buenos Aires (per un motiu especial: la seva dona es catalana i aquesta partida la va guanyar ella), encara que diguin ben poquetes paraules públicament en català, i encara que publiquin en castellà, ens fan falta a una nació com la nostra. Independentista i d'esquerres, i ja que m'ho pregunteu, boig por la cultura com soc, no hi ha res que m'engresqui més que contemplar com la Catalunya independent que se'ns apropa es la que a mi més m'agrada: mestissa, impura, barrejada, més a la vora de Gràcia que de Pedralbes, més a la vora de les escoles de barri que del IESE. Una Catalunya lluny d'asèpsia i encarcarament, una Catalunya que no s'afaita cada dia, una Catalunya on, com és el més normal del món, i el mes sa, ens cagarem en qui ens governa just cinc minuts desprès d'haver-lo aplaudit per governar-nos.

Cadena de blogs per la independència: Ara ves a L'home del sac o a 

Mar Vilaró