DEU ANYS, SCARLETT?

El 2013 farà deu anys de Lost in translation: una d'aquestes pel · lícules que divideix la gent, entre els que la troben lenta, avorrida i insubstancial, i els que no. Jo sóc dels que no, però això no toca ara. Deu anys és la condemna que li ha caigut al hacker que va obtenir la foto de Scarlett Johansson en què es retratava a si mateixa en un mirall (molt artístic). Ja sabem que les estrelles tenen advocats sense escrúpols que vesteixen caríssims vestits a mida, i també que la seva intimitat (en els terminis i dosi en què la subministren a canvi del que correspongui en cada cas) és sagrada. Però va, Scarlett, creus que és suficient que un tipus hagi provocat que tot el planeta veiés el teu cul i els teus pits (que per exigències del guió igual acabaries ensenyant en qualsevol pel · lícula un dia d'aquests) per arruïnar la seva vida. Ho creus realment?. Perquè jo no puc estar d'acord. Fes que el multin, si proves que ha obtingut diners d'això, fes que gravi un vídeo demanant perdó, però no li engegis la vida a pastar fang a una persona perquè ha difós imatges que generen morbo. Va, que pitjor era el famós vídeo de la Pamela Anderson, i mira que tranquil · la es va quedar. Sí: no es pot comparar, però és que precisament perquè vulguis ser una musa lànguida d'un perfil determinat lleugerament indie no pots comportar-te amb aquesta contundència. Hi ha un fil invisible que m'impedeix veure coherència entre gravar un disc de versions de Tom Waits i ficar a la presó a un tipus que ha ensenyat la teva imatge com si l'hagués trobat a la cartera d'un amigatxo proper a les celebrities. Una cosa que tú hauries d'entendre i una cosa que no entenen els teus advocats.

Això de Tito: perdoneu la meva endogàmia, però vaig posar alguna cosa aquí

La porqueria política de sempre: certa polèmica perquè tres diputats electes d'un partit anomenat CUP (Candidatures d'Unitat Popular), independentista, d'esquerres, afí a moviments radicals, s'hagin presentat a la sessió inaugural del parlament amb l'aspecte que es veu a la imatge. És a dir, vestits d'una manera completament informal, lluint samarretes amb consignes d'acord amb el seu ideari. La qual cosa ha merescut crítiques, especialment per part dels de sempre. Que si la institució mereix la dignitat pròpia i bla bla bla. Això ho diu una respectable senyora democristiana. Llavors a mi se m'ha començat a ficar al cap quin és el sentit d'aquesta rància costum. Doncs els tres diputats simplement estan acudint al seu treball. Per lo que vesteixen amb total comoditat. Els altres, llavors, els dels vestits i les corbates, compleixen el convencionalisme social, o senten que han de vestir com homes de negocis visitant clients?. És aquesta la finalitat d'un parlament, llavors. El negoci i el client i el tracte comercial, abans de decidir com portar endavant una societat que et confia el vot. Els de la CUP han respost amb un poema de Martí-Pol, i a mi m'ha semblat la mar de bé. Sí: l'aspecte és important en la vida, però al segle XXI i en una societat avançada, no pot ser-ho més que les idees, sobretot amb el poc que costa avui dia que aquestes es difonguin, si cal, de manera anònima o fins i tot comunitària. La CUP és una vafarada d'aire fresc que ens resulta molt convenient. Els vestits i les corbates no són necessaris per governar un país. Ni els vols en business class, tal com avui defensava, a sobre, el president del Tribunal Suprem. Els polítics que comencin a assimilar que no se'ls va a perdonar ni una. Per fi.