CAIXÓ D'OPORTUNITATS

Què s'ha fet, la Gwyneth Paltrow?. La meva teoria en els últims anys és que, a diferència de Jennifer Aniston, va superar allò de ser abandonada per Brad Pitt, va pujar un parell de tons el seu to de ros, va deixar d'estar tan pàl · lida i tan escandinava, llatinitzà alguna cosa de la seva imatge, es va treure aquell absurd pentinat de serrell decantat i albinoide al qual semblava haver-li passat la llengua un camell, i, pam, aquí tens (amb alguna ajudeta del Photoshop, com la foto de Scarlett Johansson de fa uns dies) el paradigma de la bellesa global. També, diria, que ha començat a optar per pel · lícules en les que la seva presència física no depengui de la seva bellesa. La naturalitat ha forçat el costat sexy, el que no sortia de qualsevol altra manera.

Que ningú s'enfadi: doncs ahir vaig treure a Wert amb els pòmuls jokeritzats. Dir-li a Wert fill de puta o bastard o desgraciat o indigna porqueria producte d'una mala nit de diarrea, o, com va dir la Banda trapera del río, fill del cony d'una puta i del polvo d'un borratxo, no sembla que hagi de portar-me cap conseqüència. Som tants. Però, sense que les que em llegeixen tinguin per què enfadar-se, la Paltrow m'ha fet oblidar en Wert, i ha de servir de connexió amb l'únic tema que avui no se m'escapa entre els dits. Doncs no era ella qui sortia en certa pel · lícula on prendre o no prendre cert tren (i per tant, crec recordar, tornar o no tornar a casa i atrapar al seu maromo entre les cames d'una altra) venia a representar aquest cruel i únic moment en que la nostra vida va a un o a un altre costat. Doncs vaig pensar això ahir quan vaig veure Messi per terra, amb gest de dolor, que aquest porter fos més o menys impetuós en la seva sortida l'allunyava o no de batre rècords i d'estar en una fase clau de la temporada, allunyava tota la massa barcelonista, massa majoritàriament catalana i per tant desencantada i menyspreada, de breus moments de fervor i felicitat. Fins la Karina i tot, es va espantar. Fotut porter.