LA RESTA ES DUBTE

El cas és que el comentari de 6Q (i no només aquest) em fa pensar. És clar que sóc conscient de la quantitat de text que he posat. Però això no garanteix res. De vegades em sorprenc a mi mateix amb alguna frase o algun paràgraf, i dic, això ho he fet jo. Dir-ho un, que significa preguntar i respondre al mateix temps, en un plec poc humil de la personalitat. També he escrit coses avorribles, que és quan els professors d'institut reben, ja que sempre acabo comparant la meva mediocritat, injustament, amb la qual, insisteixo, injustament, els pressuposo. Injustament, injustament.Sortirà l'actitud i l'aptitud, que són l'equació preferida per definir a la gent, són la quantificació que ens classifica a tots. Sap i vol o no té ni idea i, a sobre, no li dóna la gana. Tot o res.Però el fantasma que m'espanta, el que fa que amagui les mans sota els llençols perquè no mossegui meus dits, és l'implacable judici del talent. Comentar és senzill.Criticar és senzill i agradable, un s'ho passa bé esmicolant sense pietat als demés.Però crear alguna cosa que valgui la pena, ai déu! això són paraules molt grans, i exposar-lo a la opinió dels altres, no d'aquells que et coneixen i diuen mira aquest, doncs a força d'escriure va fent-ho encara sort, ja no donen ganes de riure. No, no seran aquests. Llavors em trobaré amb els pitjors dels antagonistes: els que són com un mateix. Els que no tenen el més mínim inconvenient i no pensen si pobret és pare de família i té voluntat.

Zasca! Com diu (i dirà) 6Q. Li còpia aquest personatge a Bolaño i aquesta reflexió és del polonès aquell. Comença la meitat de les frases amb i, sempre la i per tot arreu. Els seus personatges semblen tots autobiogràfics i, quan se'n adona, de sobte deixen de ser-ho, ja no són creïbles. Al menys Follett et porta a un altre temps, no sempre instal.lat a la fotuda època del dia d'avui, que ja ens sabem l'avui el dolent i evanescent que és.

Així que aquesta és l'última causa. Ser un bon aficionat ja em dóna satisfaccions.Que això hauria de ser perquè amics i coneguts i saludats i fascinants desconeguts (que estan pendents de classificació, lògicament) es fixessin en els llibres (cada vegada més), pel lícules (curiós, molt poques) i altres coses que recomano. Que el que més m'agradaria és que algú em digués que què delicada la cançó de Jobim, que quin tros de solo de saxo i quina meravella el subtil fraseig de piano i la veu de Joao, i com acaba. Tens raó, Francesc, és important el final d'una cançó. Un comentari així em compensa tot l'esforç doncs sí, aquí hi ha esforç individual. Com sortir a córrer i arribar ben suat: et mires davant el mirall abans de ficar-te a la dutxa, veus els xurretons de suor, et faries una foto per demostrar el que has deixat a l'asfalt.

Francisco Casavella va morir fa uns anys, diuen, víctima de complicacions col.laterals d'una addicció a l'heroïna que no va poder abandonar al llarg de la seva existència. El seu llibre pòstum, Elevación, elegancia i entusiasmo recull els seus articles per a tota classe de revistes i publicacions, amb profusió de comentaris sobre música, literatura, cinema. Abans havia guanyat un important premi, diria que el Nadal, amb Lo que sé de los vampiros, que encara he de llegir. Busco com un boig El día del Watusi, trilogia que el va catapultar, i em diuen que s'ha reeditat en un sol tom de butxaca. M'ho ha dit Gustau de la llibreria Cercles, Bailén 201, passeu-vos, doncs qui té, pot tenir altres, un aparador amb 2666, Meridiano de sangre i El guardián entre el centeno, és que sap el que ven, i un llibreter que llegeix els llibres que ven mentre espera a la botiga, és de molt fiar. Li vaig dir que trobava a Vila-Matas un pél burgès i el em va dir de Murakami que era un pél naïf. Això ho demostra tot, no fan falta més proves. Aneu i agafeu alguna cosa i retorneu i no us distregueu que es posa un a parlar de llibres (o de música) i arriba tard a qualsevol lloc.

Tornant a Casavella, del qual també parlarem, sí que m'agradaria traçar un camí semblant, però vaig tard i no penso provar l'heroïna, un no es senta a una sessió guiada de veure Trainspotting amb una nena de gairebé catorze anys per acabar donant un exemple horrorós. Tampoc seria decent intentar viure de guanyar concursos literaris (llegiu una altra vegada, que he dit intentar), encara que Bolaño ho va fer fins que el món va reconèixer (encara no del tot) el seu immens talent (i em fa calfreds no poder dir inacabable talent).