DILLUNS

La paraula és cruel i és tràgica: res pot haver de bo en un escrit que es tituli així. Ah, clar, si no és que siguis, per exemple, empleat en un d'aquests ja escassos establiments d'hostaleria que ho declaren la seva festa setmanal. Ja queden pocs: la implacable llei de mercat no permet en aquest mercat lliurar un dia als teus clients al competidor. O si no és que siguis un futbolista d'elit, just d'aquests als quals el cap de setmana els representa el moment clau, el partit, el públic, la tensió. La batalla amb pantalons curts. Sembla que els polítics també treballen el seu els caps de setmana: es lliuren a reunions de negociació sense hora de finalització. I nosaltres ens fiem d'acords assolits a les tres del matí, quan tots s'han afluixat la corbata i van bojos per tirar-se al llit a deixar baves amb gust a cafè al coixí. Anem creient-nos que a aquestes hores es decideix el nostre futur i el futur de les societats en què l'atzar ens ha destinat a créixer. És millor no fer cas del que es pensa a altes hores del matí. Es pensen coses rares, es pensa en societats competitives que esgoten l'individu. Es pensa en Messi marcant 90 gols en un any, tirat al llit i mirant al sostre de l'habitació, pensant, fotut, visc això, al · lucino, i l'1 de gener, quan estiguem el 2013, la gent ja no em deixarà gaudir del fet: tots em preguntaran, llavors, què és els següent. I l'1 de gener 2013, el meu comptador estarà de nou a zero, i la gent esperarà que torni a posar-ho tot cap per avall. I només serà el dia següent a un dilluns qualsevol.