ORDRE, TREBALL I DISCIPLINA

Bé, caldrà un cert temps per poder arreglar tanta incontinència com m'ha donat aquests dies, en un comportament erràtic i obsessiu pel que m'ha donat per considerar que no podia, ni molt menys, faltar a la meva cita amb mi mateix.

Onanisme literari, del qual no sé com un pot alliberar-se. El primer pas hauria de ser desitjar-ho, així que fotut ho tenim.

En tot cas, a mesura que vagi posant ordre (traduccions, cursives, correcció ortogràfica) en el desastre, deixeu-me que us presenti el repòquer que, a manera de revenja (tres dies llegint només premsa són molts) em proposo liquidar en el més breu termini possible.

Repte de collons, ho sé, perquè a més, la música ha tornat a la meva vida, ha tornat d'aquest exili forçat que va patir, per la seva bé, gràcies a la selecció de John Self, a la manera aleatori del CD del cotxe, a les bandes sonores de Tarantino, a l'obsessió de la meva filla per declamar diàlegs originals en anglès de Kill Bill I i II. Obsessions hereditàries que tenen manifestacions sorprenents: taula, amb els dits, a l'uníson, la coda de conga (crec) de certes estranyes cançons.

Llavors he de encarar les primeres corbes d'aquestes fascinants carreteres, les de lectures que porten a valls i muntanyes i congostos, vorejant precipicis al final dels quals hi ha mars plens de casualitats.

Fa uns anys, els suficients perquè no tingui por a Hisenda, gaudia d'un profitós treball extra en les meves hores lliures: comptable en una sauna gai. Podria explicar les experiències, el subtítol provisional seria alguna cosa així com el dur que és ser hetero entre gais però no ve al cas. Al costat de l'oficina hi havia un quiosc que ens subministrava premsa. El seu propietari i jo vam fer certes molles doncs jo comprava de vegades el RockdeLux allà. La música dóna per converses eternes, que l'hi diguin a l'amic Mix, ia altres. El treball va passar a millor vida, però vaig anar trobant esporàdicament al propietari, que viu al meu barri (o jo visc al seu). Casualment vam coincidir un parell de vegades al parc amb els nostres fills homes, i amb una pilota de futbol pel mig. L'última vegada farà uns tres anys. En tot aquest temps, coses que tenim les persones, no ens preguntem mútuament els nostres noms.

Quan avui he entrat a Cercles (Bailén 201 prop del cinemes Lauren de, lògicament, Bailén), llibreria d'antic recomanada àvidament per John Self com drap de llàgrimes per pal.liar la meva desesperació, i, a partir d'avui, per mi mateix, i, en presència d'un client que ha resultat, a sobre, ser un popular presentador del canal d'esports autonòmic, en veure'l, l'únic que he pogut dir-li, ha estat, no em fotis que el teu ets el Gustau!. Ho era, i tot seguit, és clar que hem esmentat la paraula mocador, aquest cop sense llàgrimes, i, a la Bolaño, la paraula música ha sorgit, i la paraula Tuli, era obvi, i hem parlat de Ford, i no eren cotxes , i de McCarthy, i no hi havia caça de bruixes, i de Capote, i no sé si a ell li agraden els toros, però a mi, ni un pèl.