No. No vaig poder esborrar la paraula amistat del seu primer lloc en la llista. És massa ampli el concepte per tancar-lo en un bloc tan breu. És tan ampli el concepte com ha aconseguit que sigui Facebook. A Facebook ets amic de persones que mai has vist, o mai veuràs. De fet podries no assabenta-te si amics teus a Facebook morissin i algú aconseguís la seva clau i els fos mantenint allà. Penjarien coses, farien comentaris d'algunes teves, ni ho sabries, si no és, cas improbable, que algú es decidís a proposar un contacte real, on tot el tinglado quedaria destapat.
Per avaluar el teu grau real, o potencial, d'amistat amb algú, caldria plantejar-se alguns d'aquests dilemes:
És del teu mateix sexe o de l'oposat
Si és del sexe pel que sents atracció sexual, l'has sentit en concret per aquesta persona
Li demanaries diners
Confiaria que t'ho tornés
Li prestaries diners
Creus que t'ho exigiria
Treballaries juntament
Treballaries per
Li donaries treball
Li recomanaries teus millors gustos
Acceptaries les seves recomanacions
Li acolliria a casa teva una temporada
Li demanaries que et acollís a casa seva una temporada
Viatjaries juntament
Compartiria habitació
Compartiria pis
Compartiria una gresca sexual
Compartirien el got
Compartiria una ampolla
Li deixaries el teu cotxe
Li demanaries seu cotxe
Li confiaria quants d'aquests secrets si fos el cas, o deixaries que te'ls confiés, i podria estar tranquil ja que el seu secret estaria fora de perill amb tu
Que ets homosexual
Que ets alcohòlic
Que consumeixes estupefaents
Que no pots deixar de consumir
Que vas amb prostitutes
Que estàs enganxat al sexe
Que has comès crims
Que tens perversions sexuals
Que odies a algú a qui vol
Que vols a algú a qui vol
Que has hagut de mentir per no perdre la seva amistat
Vaig aconseguir molt fàcilment a la biblioteca La velocidad de la luz i ja hem compartit una hora llarga, tot i que encara la guerra del Vietnam (que lleugerament em pensava que era la seva trama principal) no ha aparegut més que defuig. País increïble, Vietnam, insisteixo (encara que qui ho digui s'hagi quedat just aquí, concisament). Aviat per pronunciar-se, excel.lent pinta fins ara. De moment el llibre, traça un argument lleugerament metaliterari (influència de Bolaño, i de Vila-Matas, que els escriptors escriguin obres on són els protagonistes), i parla d'amistat, de creació literària, de certa necessitat del viatge freqüent com retroalimentació del escriptor, com a mer estímul de la creativitat. Excel lent post de johnself.blogspot.com amb un perfecte enllaç de vídeo, que podeu veure des d'aquest matí (homes que matinen molt, per a mi són de confiança), ja que parlem de creativitat.
Parla Cercas dels silencis de la creativitat que són com els silencis en les grans cançons: moments en què tot queda en suspens mentre alguna cosa hauria de passar. Un altre dia posaré cançons amb silencis. Avui aquest vídeo serveix d'enllaç entre els dos temes.Podria tractar-se del vídeo més horripilant gravat mai, fa pudor horrorosament als 80, el tio que canta no sé ni perquè esquinça la guitarra sense solta ni volta, ni perquè mira amb aquest estúpid angle (suposo que el que li suggereix el director del clip per fer-se l'interessant, amb uns resultats patètics). Però la cançó em resulta lleugerament entranyable.
El grup, que es diu Friends again, va tenir un efímer pas que va donar lloc a un altre grup, tan oblidat que ni a youtube he trobat alguna cosa més consistent que un tros de tot just dos minuts del seu millor tema. No sé on va anar a parar, en termes d'aportació a la història, la seguretat que exhibia el cantant i guitarrista. Si un geni com John McGeoch va acabar els seus dies morint tristament mentre dormia, guanyant-se la vida com portalliteres en un hospital, on ha de estar aquest.
Segons figura en el vídeo, la producció, neta, asèptica, corresponia al productor dels discos de Steely Dan. Està clar qui tenia més accés a l'eternitat, doncs Love and money són res, i gairebé s'esvaeixen, quan se'ls compara amb això, ple de referències en la seva lletra a alcohol i drogues.
Que em fa pensar com nassos he trigat un any i dos dies en esmentar Prefab Sprout, que van omplir amb només un disc gairebé mig any de la meva vida. Paddy McAloon no hauria de tenir l'aspecte que té ara, per això. Tenyir-se la barba podria semblar patètic, però un no pot semblar un guru guillat.
I si tota la desfilada de velles glòries, perquè cal anar 25 anys enrere per trobar totes aquestes cançons, no us ha saturat, aquest és d'aquest mateix any, sona net i polit i ràdio friendly, però em temo que no tot es queda en com sona. Clarament hi ha més fora que dins. Què cabrejats estan els heavies perquè una banda tan tova es digui Destroyer, que poc youtube veuen en segons quins països per no haver-se ofès, encara, per la coreografia amb el burca. No em pregunteu que vol dir, dubto que ni ells ho sàpiguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada