LES RAONS FONAMENTADES

Què és el que pot passar-me si llegeixo un best-seller?

Pot entusiasmar, de manera que compliré amb les expectatives d'editor, promotor i, pot, autor. Pararé en els mateixos paràgrafs i retindré les mateixes frases en què es paren, o que retenen, moltes persones. Tindré un fil de complicitat amb tota aquesta gent, dins de la personalitat de cada un, però convergeixen en fer una valoració definitiva. Oblidarem, en aquest procés, que discrepar i discutir fa les converses més llargues. Al final hi haurà una abraçada, física o mental, de satisfacció, per haver trobat a un igual, encara que sigui un entre molts iguals, una veu més, la nostra, que s'unirà a aquest cor de lloances, a aquesta nota a l'uníson amb la qual queda tan malament desentonar.

Pot agradar però no tant. Reconeixeré els seus mèrits, però aplicaré algun contrapunt, sempre primmirat, gairebé sempre específic, algunes vegades simplement metafísic.Sobraran pàgines o faltarà ritme. Sobraran personatges o faltarà l'indescriptible, just el que ajuda a superar la línia que franqueja l'excel • lència.

Pot decebre, tot i tenir les seves virtuts. Posició gairebé estàndard del esnob per definició. Negar-li tot mèrit és romandre insensible, a esquena del gust majoritari, fins i tot actuar amb un excessiu prejudici que farà que ens acusin de asocials, de tan poc empàtics que som antipàtics. Així que és més pràctic aquest racó del que fa concessions a popularitat, a mèrits menors, però nega grans afalacs. Un clàssic és una altra cosa.

Pot disgustar clarament. Això iniciarà una sèrie de profundes (pensaré, però seran superficials) disquisicions sobre la perversitat dels autors especialitzats, sobre la seva capacitat d'enganyar a través de la manipulació i l'ús i la repetició de trampes i clixés.Sobre la seva habilitat per vendre'ns una i altra vegada el mateix llibre.

Però en el fons d'aquest terrible disgust habitarà una certa frustració, la que ens produeix que els nostres gustos no tinguin sintonia alguna amb la majoria. Frustració tenyida d'orgull ja que aixó ens aparta de la rajada. Frustració que no és tan profunda com la sensació de coincidir a ulls clucs amb la majoria. Que ens agradi el que a tot el món posa davant nostre la nostra pròpia imatge al mirall com la d'un paio vulgar i gandul. Com el xai del pitjor dels arquetips. Voldríem veure a algú inquiet i especial i allà davant ens trobem davant d'aquesta mediocritat.

Javier Cercas va escriure, encara que no sé si conscientment, un best-seller. Es deia Soldats de Salamina, i va donar lloc a una (diuen que molt dolenta) pel.lícula. Va escriure una altra (diuen que molt bona) novel, La velocitat de la llum, amb menor repercussió, i després, Anatomia d'un instant, un assaig de més de 400 pàgines sobre el 23-F.

Un assaig no és normalment un best-seller. Un assaig sobre el 23-F normalment no té valor literari, ja que consideren els editors que no cal, si aquest valor literari no contribueix a alimentar el morbo, per a quin motiu valor literari: si la temàtica ja té prou tirada, pots editar qualsevol cosa . Un assaig que es vesteix de crònica però es transvesteix de biografia és ja un gir molt arriscat com a pas en la carrera d'un escriptor d'èxit. I la pel.lícula sobre el 23-F ja està feta, quina millor pel.lícula que la realitat, o volem una d'aquelles pel.lícules cutres de Telecinco com la del príncep i Letizia??. Un assaig suposa reduir les seves vendes, ja que el públic de best sellers vol el mateix sempre d'un autor, servit en sèries o servit en trilogies. Vol l'especialitat de la casa, repetida amb una certa freqüència

Llegir aquest llibre transmet emocions. Llegir aquest llibre fa reflexionar. A mi, però comprendria que a molts altres no, m'ha ensenyat, per exemple, que aquest rei és un desagraït. Que despatxa els favors repartint títols nobiliaris, que són com subsidis d'atur. Que dóna abraçades i cops a l'esquena d'una manera paternalista, ja que es pensa que és realment pare dels seus súbdits. Que els diu ciutadans però els considera súbdits. Que només pensa en si mateix, o el que és pitjor, que només pensa en perpetuar la seva estirp en el poder a qualsevol preu, que és en el fons i a la seva manera, la perpètua reverència en agraïment i acatament al dictador que el va situar en la cuspide.

No sé si Cercas pretén provocar emocions, perquè, amb una explicada i final excepció, el llibre transcorre enmig de fets objectius i hipòtesis que es succeeixen, embolicades en excel.lent prosa, sense un posicionament clar (però tampoc ambigu, cosa que el fa encara més recomanable). Provoca emocions en funció, sobretot, de la proximitat temporal i personal del lector a aquests fets i als personatges que els van protagonitzar. Per posar una pega, ja que Cercas resideix a Catalunya, egoistament li hagués demanat un major desenvolupament (ja que el rasa en una breu menció a Jordi Pujol) de com afecta l'intent al nostre entorn, o com podia haver-ho afectat de prosperar. Perquè en aquestes hores Catalunya va tenir el seu destí unit al d'Espanya en el que succeís. Des d'aquest moment, cada vegada menys. Però això és demanar massa. Per demanar, demanaria a Cercas que fes la crònica dels partits del Barça, o redactés les invitacions de l'aniversari del meu fill, o fes la llista de la compra. En algun lloc crec recordar haver llegit (sento la persistència de símils futbolístics, però un no pot fugir de certs arrelaments) alguna cosa com que Cercas era un molt bon autor de segona divisió que podia ascendir a primera. També recordo vagament una reverència que li fa Sergi Pàmies. Prometo que no trigaré tant a llegir el proper llibre que Cercas serveixi. Per la meva està en primera i en posició de Champions. No sé el que passaria amb altres especialistes com Ken Follett (pel que tinc curiositat) o Perez Reverte (pel qual sento repulsió), però sento que havent trigat dos anys en llegir aquest llibre he quedat en deute.

Adolfo Suárez segueix viu, segur que en una bonica casa a Madrid, on algú cura d'ell. Es molt malalt, d'aquestes malalties traïdores que fan que un ni tan sols sàpiga qui és el que està davant el mirall. Si conservés aquesta capacitat, llegir el llibre de Cercas li recordaria qui era. Li recordaria amb aquestes desgràcies que segurament la malaltia li hagi donat un cop de mà a oblidar, però aquest és el bagatge de les persones. Tots els actes de la vida.