LA XULERIA INNOCUA

Passejar amb un llibre sota el braç pot no ser un exercici inofensiu. Un procura que es vegi el títol i l'autor. Un fantaseja de vegades amb belles dones que se senten automàticament atretes pel primer que passi per davant d'elles portant un determinat llibre d'un determinat autor. No existeixen.

No m'agrada l'e-book per això mateix: pots veure qualsevol cosa aquí, però t'acompanyarà en el seu anonimat, són només lletres i lletres la portada queda relegada a una primera pàgina de pdf que només fas servir per comprovar que és just el que buscaves .

Això és el que era Anatomia de un instante en el meu pc, fins que vaig veure l'article de John Self, que va ser un tret per recordar que podia anar a per aquest llibre a la biblioteca, i començar amb ell. Tothom veurà la seva portada amb la foto de l'hemicicle i Suárez impertèrrit (una imatge congelada que dóna per a tot un llibre), i qui no sàpiga que va ser això del 23-F ni s'immuta, i qui sí que ho sàpiga, pot ser que pensi que a què vé llegir sobre això ara, que han passat 30 anys i estem tan tranquils. Res pensarà d'aquest agradable procés, d'aquesta litúrgia de rememorar allò que estàvem presents i conscients per viure, de certa adolescència gairebé sincronitzada amb el descobrir de la política i de les seves diferents vessants. Entre 1975 i 1981 jo vaig tenir de 11 a 17 anys. Col.leccionava adhesius de partits polítics, que eren una novetat, i els enganxava, tots junts, en les pàgines que separaven la carpeta. Curiós, les de la falç i el martell em semblaven gairebé obscenes, pràcticament eren imatges de nus integrals mostrades provocativament en un país on, tot just uns anys abans, no podia mostrar-se un candorós mugró. A partir del moment en què es va legalitzar el PCE(episodi del llibre pel qual he d'anar ara), hi va haver una espècie de carrera desbocada per demostrar que un era més comunista (valent) que els altres (covards, esporuguits). Que el vermell, i la mida del símbol, podien envair més i agredir més a aquells tranquils ciutadans que vivien, fins a aquest moment, aliens a la presència de la bèstia. No he llegit Soldados de Salamina doncs, com ja sabeu, he desenvolupat una inexplicable al-lèrgia natural al best seller. Ho faré algun dia, perquè sé que Roberto Bolaño apareix com a personatge, o alguna cosa així, a causa d'un gest de complicitat objecte de la seva amistat amb Javier Cercas. No he llegit La velocidad de la luz, perquè considero, il.lús, que he de llegir primer l'altre per comprendre que Cercas mereix un gran respecte en abandonar un tema comercialment atractiu com la Guerra Civil per a, en una pirueta digna d'admiració, anar a Vietnam (país definit com increïble). Però no vaig poder trobar més pretextos per retardar aquest plaer. Anatomia de un instants, a la seva dissuasiva (per a segons qui) condició d'assaig de quatre-centes pàgines, lleugerament cronificat, però assaig al cap ia la fi, amb els seus petits trucs, els seus gairebé imperceptibles ganxos de repetició, i, més important de tot, la seva recreació indefinible de l'ús de termes com falangistillo o chisgarabí, s'erigeix ​​orgullós en un d'aquests llibres del qual no amagues la coberta, encara que la foto sigui rància, encara que tots sapiguem de què parla, encara que tinguem els nostres dubtes de si aquesta democràcia no sigui, potser una intel ligent i perversa operació de perpetuació maquillada d'una dictadura il legal, perquè, senzillament, és bona literatura.

John Self ho sap, David Pardo (company de la meva filla que va escollir el 23-F com a treball voluntari en ESO) ho sap també.