LA MIRADA ESQUIVA

I l'atzar va dir: sóc aquí. Les meves ulleres es trenquen, vaig a arreglar-les a la botiga on les vaig comprar. Portarà una estona fer-ho i la botiga està al carrer Santa Anna. Hauré d'esperar en algun lloc. Quin altre lloc on passejar tranquil.lament més adequat que la plaça de Catalunya. Tres dies més tard de la primera incursió, tot segueix més o menys igual. Matiso. Avui ha plogut, i segueix plovent, intermitentment, a estones amb certes ganes. Les botigues d'acampada, estan, majoritàriament, tancades, presumiblement plenes. L'hora torna a ser cap a les 3 de la tarda. L'efecte de l'aigua sobre els cartells ja acaba d'escenificar una simbologia realment curiosa, són ruixats físics tant com emocionals, ja que han fet amagar tant a la gent com als seus ideals. Li faig una foto a un poema cutre (molt cutre) que glossa a Stéphane Hessel. Està sobre una taula, a l'entrada de la biblioteca popular improvisada. El seu autor és un desconegut Juan Valero, que presumeixo d'una certa edat. Algú ha de haver-li trobat algun valor literari per exposar aquí, algú en qualsevol cas que no compartiria molt els meus gustos.

Dins de la biblioteca, hi ha algun bon llibre, Eduardo Mendoza, però també hi ha llibres de text de diversos cursos (estudis, suposo, abandonats sense acabar), el Codi Da Vinci, un manual de Dret Mercantil, i algun conte desballestat de Stephan Zweig . Pots llegir-los allà o emportar-te'ls un parell de dies: ignoro quina mesura prendran perquè no t'ho puguis quedar: et van a demanar, tots uns anti-sistema, el DNI??. Et denunciaran si decideixes quedar-te aquest llibre per sempre, en pla tot és de tots??.

És clar que trencar les ulleres, és a dir, veure bastant menys, ha d'estimular altres sentits, però, el de l'escepticisme??

Busco al finlandès, ja que vaig anar a portar la seva còpia del meu post, i no hi era, l'hi vaig deixar a gent de la seva zona. No el trobo. Imagino, amb una lleugera sorna, que descalç com va i amb el terra mullat (i l'aigua està una mica freda), hi haurà buscat refugi. En aquesta zona (la més propera a Rambla Catalunya) un cartell demana que no es facin fotos. M'aturo, un parell de vegades, amb la intenció de preguntar el motiu d'aquesta prohibició. Doncs estem en el wonderland on tot s'hauria de fer sense prohibicions ni limitacions. No ho faig. No em sento gens còmode allà. Les tendes de campanya (em fixo una altra, gairebé totes són Quechua), els xiringuitos, els llocs informatius, estan tancats gairebé completament, de l'obertura d'una botiga surt el so d'una cançó d'acampada, en castellà, tocada a la guitarra . Bona raó per fer la migdiada, encara que la meva primera intenció seria sortir corrent. Alguns dels presents a la zona parlen en un to una mica alt, i percebo veus cazalleras, ronques i carregades d'experiències que em recorden a la veu de Malamadre, el personatge de la 211. Avui sí oloro, i veig, porros, bastants. Tant me fa, només faltaria que a mi m'acovardís un porro. Però tot el conjunt no m'agrada. L'aspecte em sembla desastrós, sense la mica de gràcia de cert caos poètic. A 200 metres d'aquí pots gastar 30.000 euros en un rellotge o 250 en una camisa. Però això no és ni acollidor ni entranyable.No aflora per enlloc aquesta mena de ingenuïtat amb la qual un pot simpatitzar, la que et faria oferir la teva ajuda. Més aviat té l'aspecte bigarrat d'aquestes faveles, d'aquest Somorrostro on un té poques ganes d'aventurar-s´hi.

Sento a dos discutir, mentre passen al meu costat. Ho sento, doncs a partir d'aquesta frase molts poden pensar el que pensin. Semblen dos indigents que han decidit reciclar-se en indignats. Total, pitjor no podia anar-los. Allà, un punk, que rondarà, almenys, la cinquantena, es baralla per treure d'una motxilla atrotinada els seus trastos de fer malabarismes. Mesura com un metre noranta, collars de gos, diversos pantalons superposats, tots espectacularment bruts. Botes. Calculo que el 1977 havia d'estar per la seva adolescència. Pot ser que sàpiga qui són els Sex Pistols, i els Exploited, i els Dead Kennedys. Un altre que veig, un barbut amb la cara tatuada, al estil Mike Tyson, camina del braç d'una noia d'uns 25, que malgrat la seva pinta absolutament desastrosa, em sembla vagament atractiva. Em fa l'efecte que als segurament acomodats pares de la noia els donaria una síncope si la veiessin del braç de semblant personatge.

Com si la pluja hagués acabat d'enterbolir la meva ment, o al contrari, d'aclarir els meus dubtes, la meva estada d'avui ha resultat, ja, profundament descoratjadora. És clar que ningú està en les millors condicions quan, després de diversos dies a la intempèrie, et pegues remullada després remullada. Tampoc estem al mes de febrer, vegem. Una vegada més res m'ha empès (el primer dia ho va fer la casualitat) a preguntar-li a ningú. La combinació de la poesia de pa sucat amb oli i el destartalat aspecte de tot el campament, acaban recordant coses que no m'agraden gens. I he vist mirades de recel, que no comprenc. A mi no m´hagués intimidat que m'haguessin dirigit la paraula. No volen aconseguir un món millor per a tots??.