AQUEST TONTEIG EM MATA

Amb el disc dur a rebentar d'oci d'allò més variat, i em dóna per revisar coses ja vistes i ja sentides. Però això és just el que té la nostra actitud: cal desorientar els gurus del màrqueting. Així que poc importa que deixés a mitges el cinquè capítol de Game of Thrones, que tingui per fi, passant per caixa, La guerra del futbol, ​​o que els set discos més ardentment recomanats en el nombre mensual de Go-mag ja estiguin descarregats. Una certa sensació d'apostar sobre segur em porta a veure, una altra vegada, Velvet Goldmine. M'acompanya la meva filla. Li vaig explicant que aquesta Anglaterra que la pel.lícula recrea, la de la primera meitat dels anys 70, era una societat en què les estrelles del rock són autèntiques icones. Que la gent no només els idolatra en massa, també els imita en massa. El seu aspecte, les seves tendències, les seves addiccions. Això serà bo o serà dolent, però és l'entronització absoluta del rock com a fenomen social. Li explico que sense glam rock, per exemple, Lady Gaga no existiria. Quan solto aquesta frase lapidària, em quedo aturat, per això. Tampoc Prince, ni moltes marques de roba o maquillatge. Llibres potser no tants, discos, milers. Glam és Bowie i Roxy Music, una espècie de tron ​​compartit, sense la disjuntiva beatles / stones.Tampoc hi hauria el segon ni el tercer disc de Goldfrapp. Possiblement tampoc el Cirque du Soleil. Moltes samarretes estampades no tindrien el més mínim sentit. Fins al heavy metal acaba sent una mena de desdoblament accelerat i descontrolat del glam-rock. Una altra frase en la qual m'aturo. Sense Bowie no hi ha trilogia de Berlín, sense Low els discos ambientals perden la seva primera referència. Bryan Ferry mostra que el vestit no és només per al despatx. Brian Eno se'n va de Roxy Music: que algú es prengui la molèstia de llegir una llista dels discos que ha produït Brian Eno, i que vagi fent càlculs de com aquesta influència s'estén fins als nostres dies. 

Llavors recordo que dec un comentari sobre Pedro Marín. Ho faig des d'aquí, que és un espai obert i en obert. Una cosina me'l va presentar a través de Facebook i és la persona més famosa entre els meus amistats. No és qüestió de desaprofitar a les celebrities. 

Als que tenien ús de raó cap als últims 70 / primers 80 el nom de Pedro Marín els ha de sonar prou. Hi va haver una mena d'onada de cantants joves que embogien a les noies, de la qual aquest home era clarament el major representant. Alguns que van sortir després eren simplement els seus imitadors. Òbviament tant jo com els meus amics de llavors el odiàvem amb totes les nostres forces. Tornava boges a les noies que ens agradaven, i aquest sentiment que farien amb ell el que no feien amb nosaltres era molt poderós. Després cantava, i ballava, vestit amb roba ajustada de coloraines impossibles, d'una manera espasmòdica, unes cançons enganxoses i horroroses. Era la imatge de la horterada vuitantera, i el gènere masculí, en massa, el considerava el nostre pitjor enemic. Molts de nosaltres havíem de passar per comparacions amb ell per veure si teníem alguna possibilitat amb les noies que ens agradaven. En algun moment, doncs estava clar que aquest ritme no podia aguantar, va caure en l'oblit.Segons llegeixo, va decidir, a la Scott Walker, abandonar la seva carrera. Fa uns anys va trencar aquest silenci i es va reinventar a si mateix. Jo ho vaig veure en una entrevista d'alguna TV local (Lydia, no tinc tanta memòria ja no recordo quin) on mostrava sense pudor una calba on abans hi havia cabellera i pèl encrespat. Tampoc estic molt segur però també amb revelacions sobre les seves inclinacions sexuals. Això és el de menys. El cas és que va reprendre la seva carrera musical. 

I al llarg d'aquests anys jo vaig anar aliè a això fins que la meva estimada cosina Mercè em va recomanar la seva amistat en FB. Des d'aquest moment la seva insistència per aquest canal perquè vegi els clips de les seves cançons ha estat tal que m'ha fet arribar fins aquí. Jo no sóc un crític. Provo les coses i dic si m'agraden. Després hi ha més gent que està d'acord o menys. He de tenir una naturalesa positiva ja que fins ara si que a la gent que em llegeix comencen a agradar-li coses que abans no, en comptes d'aconseguir que abandonin els seus gustos anteriors. 

El que passa és que pensava que aquesta reencarnació de Pedro Marín, com frontman d'una banda de rock lleugerament electrònic, amb un disc en contínua promoció, I will glam, amb un vídeo a youtube on versionan 20th century man (que també és present a la banda sonora de Velvet Goldmine), en fi, que suposava una ruptura amb el passat.Però la seva imatge continua sent omnipresent en els seus vídeos, aquesta manera seva de mirar (cella arquejada, cap inclinat, mirada lleugerament miop), aquesta imposició constant del seu bén conservat físic, em desperta cert recel. Ara la seva inflexió vocal ha abandonat aquest to juvenil, i s'assembla a la veu de Bunbury en l'època transcendent dels Herois del Silenci. Les lletres són un pèl carregades de legories de tres al quart, i dient coses tan serioses un no pot posar la mateixa veu que dient no, que no, que no. Com espero que em segueixi considerant amic, l'hi estic dient amb tota la sinceritat d'aquest donnadie lleugerament irat; Pedro: oblida que la gent digui només el bé que et conserves als teus XX anys, i centra't en la música. Forma una banda on els músics comparteixin el teu protagonisme i surtin també en els clips. Deixa de ser tu només i diu-te Pedro Marín i els crims ocults, o Pedro Marín i els comptes pendents o Pedro Marín i els vidres trencats ... com sigui, però si segueixes aquí, ancorat al teu ego, molta gent, escèptica, seguirà pensant que ets el mateix, però intentant captar un altre públic. 

Escrivia això, vaig provar els K & D sessions de Kruder & Dorfmeister. Massa nocturns. Music for the masses, de Depeche Mode, un pèl estridents per l'hora. I vaig tornar a Felt Mountain, de Goldfrapp, on sempre em sento com a casa.