LA JUSTA RECIPROCITAT #2 (defensa pròpia )

Bé: si he de ser sincer diré que optava per un altre tema avui, en concret la meva intenció era estendre'm mínimament sobre un llibre de Mario Bellatín, una breu novel · la anomenada "Damas chinas". Havia de ser concís i una mica sarcàstic, sobre el fet que fos un llibre on el protagonista era un ginecòleg, i que la seva segona part era una mena de trip estrany on la narració d'un nen resolia alguns dels dubtes que la primera part ( que era la descripció de l'existència del ginecòleg, de com visitava cases de cites amb un curiós calendari de planificació, i altres fets destacables, incloent la mort per sobredosi d'un fill). Anava a esmentar altres llibres amb passatges absurds i incoherents, com "La ciudad" de Mario Levrero, havia de postil · lar gairebé descuidadament que per fi havia acabat un llibre de Don DeLillo, "Cosmòpolis", que al final m'havia semblat just el mateix que al principi: un rotllo inassumible per cap intel · ligència mitjanament desenvolupada (és a dir, de vegades la intel · ligència serveix per no entendre les tonteries, no per entendre-les millor). Anava a dir que qué curiós, que "Cosmòpolis" havia estat adaptada al cinema per Cronenberg, amb apreciació crítica similar a la meva sobre el llibre. Anava a concloure aquestes línies amb una curiosa al · lusió a la teoria dels sis graus, ja que Cronenberg havia dirigit fa uns anys "Inseparables", estrambòtica i insoportable història de ginecòlegs bessons protagonitzada per Jeremy Irons, i que en el meu univers mental i en aquesta teoria del caos que és l'univers (no el mental, el que considerem físic) que és la que dictamina que aquest sigui el llibre que tinc de DeLillo i aquest sigui el llibre breu que ressenyo precipitadament per completar certa setmana de la literatura mexicana, sembla que algú s'entesti en traçar curioses coincidències.

Això hagués omplert, amb la meva capacitat de divagar i amb la meva astúcia de trobar sempre alguna expressió més llarga del que caldria per expressar el que es vol, un nombre de línies certament més elevat.

Però un ministre d'aquesta espècie de còpia cutre del III Reich que és el govern actual d'aquesta entelèquia casposa anomenada Espanya (però pronunciada Ejpaña) ha presentat un projecte de llei (que amb la majoria dictatorial de què disposa la ultradreta només serà modificat per empitjorar ) que farà que el català, idioma de la meva nació, sigui relegat a una posició ridícula en el sistema educatiu. Justa reciprocitat a la insistència amb què tots els candidats a les recents eleccions s'han entestat a emfatitzar que la llengua espanyola (o castellà) era un patrimoni, també, de Catalunya.

Ja tant me fa el nom del tio que ho aconsegueixi, sempre que ens tregui d'aquí