Inauguren a cent metres de casa una portentosa biblioteca de quatre plantes. A mi les biblioteques em sonaven tristes i fosques i amb gent que et mirava escrutadoramente esperant abroncar-te en el moment en que alces la veu. Aquesta és blanca (encara no fa massa calor), espaiosa, i alegre. I malgrat l'immens desconsol que em donarà separar-me d'algun bon llibre que llegeixi (ja que no penso quedar-me'ls), no he pogut evitar fer-me soci el mateix dia que han obert (abans d'ahir), i fer-me ràpidament amb alguns d'aquests llibres que dubtes en comprar, que no acabes d'estar convençut, però d'aquesta manera si. Resulta que aquesta circumstància afegeix un efectiu estímul a la lectura: quan el llibre és teu, pot vagar i vagar per tauletes i prestatgeries fins que troba el seu moment (alguns amb aquest sistema no el troben en tota la vida). Però quan aquest llibre té una solapa amb una data de devolució, si més no en el meu cas, tot canvia.
Així que vaig llegir, d'un cop, En el café de la juventud perdida, de Patrick Modiano, un llibre que m'he mirat desenes de vegades, sense decidir-me, en prestatges de diverses llibreries, atret per la seva editorial, Anagrama, que sempre em dóna confiança, i per aquesta portada completament parisenca (molt coherent, és clar).Sí, un pot sentir atret per les portades dels llibres, com passava amb les portades dels discos, ja fa anys, per això. Si se'm permet escapar del tema, diria que, en la seva època d'esplendor, molts discos de heavy metal eren comprats per les seves masses de seguidors en funció de l'horror que la seva portada era capaç de reflectir. Total, en el disc sempre estava el mateix. Però si la portada mostrava, escric a l'atzar, una colla de gossos rabiosos devorant les entranyes sagnants de qualsevol bella mossa, amb això el disc ja molava. No cal que aclareixi a ningú el lloc que el heavy metal ocupa entre les meves preferències sonores (doncs ja em sembla un excés incloure'l en les musicals).
Tornem a la biblioteca: la decisió de no comprar el llibre de Modiano se m'ha revelat encertada després de llegir-lo. Història curta, basada en la confluència de quatre testimonis separats i la seva anàlisi de la mateixa situació, l'única cosa memorable del llibre, i això és molt poc bagatge, és una frase "quan un està enamorat accepta els misteris de la persona a qui estima ", i, obvi, aquest anomenar i nomenar de racons de París, ignoro si tots són reals o no, el colofó és la menció de l'estació de metro de Bir-Hakeim, aquella que la sortida et porta caminant als jardins al peu de la Tour Eiffel, els oposats al Trocadero.
Curiosament el llibre que va acompanyar a aquest en el meu primer assalt a la biblioteca (ja no ha estat l'únic) va ser d'un altre autor francès, Michel Houellebecq, Intervenciones, també a Anagrama, en aquest cas un compendi d'antics articles i assaigs, que funciona com acostumen aquests llibres: al marge del valor literari, un s'encanta amb articles sobre temes que t'agraden, a vegades coincidint amb aquesta opinió, de vegades frontalment en contra. Houellebecq, entre els seus mèrits li dono un pes específic molt important al fet d'estar amenaçat pels integristes islàmics, és valent en la seva dissecció dels temes, valent i desinhibit fins a punts que poden resultar incòmodes a segons qui. El seu article sobre els pedòfils, concís, sec, gairebé quirúrgic, mostra no només a un excel-lent escriptor sinó a un esplèndid observador objectiu, capaç de sobrevolar temes delicats amb la més absoluta de les precisions, i de treure conclusions precises, tan simples que acabes pensant com no t'havies adonat abans.
