dijous, 16 de juny de 2011

VULL ESTAR AILLAT

Islàndia: en castellà el nom pot induir a pensar que anomenem així a aquest país perquè es tracta d'una illa. Però no hauria de ser per això: l'anglès de Iceland vindria a voler dir terra del gel. Que fa un fred de la llet està bastant clar ... si la seva màxima celebritat, Björk, té trets gairebé esquimals. Llegia avui (ahir quan publico aquest post) una entrevista a LV amb un islandès que ha fet un documental sobre els fets allà. Interessant entrevista que, a diferència de l'estúpida entrevista de fa uns dies a Inka Martí (si estic d'humor la comentaré breument un dia), si més no, aporta coses. És clar que donen ganes de ser islandès, encara que hauria de guardar per molt de temps les bermudes cargo. Estan (ja hi ha una paraula en anglès per això: crowdsourcing) redactant col lectivament una nova constitució, i els seus antics governants i banquers hauran d'explicar més d'una cosa, i, un cop explicada, respondre per ella.M'imagino per això que ha de ser més senzill organitzar 320.000 islandesos que una dotzena d'espanyols: si no sabem ni coincidir per a un sopar.
Avui (ahir) s'ha muntat una bona a BCN. Les ràdios, retransmetent gairebé en directe aquesta mena d'alçament popular, comencen a decebre. Diria que el to crític tan unànime comença a fer pudor a una mena d'uniformitat de pensament. És clar que està malament tota aquesta parafernàlia si acaba en agressions o en intents contra polítics.Faltaria més. Però s'han afanyat a recordar que són representants electes del poble i que pretenien exercir la tasca que els ciutadans els han encarregat.

Jo m'emociono amb aquestes frases tan tendres. Deixeu-me uns segons perquè s'assequi les meves llàgrimes.No he arribat a sonarme.

Són molt dolents aquests indignats. Han obligat a tot un president (acabo de recordar que va ocupar la cadira en què després es va asseure Falete) a optar per l'econòmic helicòpter, amb lo baratet que surt el cotxe oficial. Segur que ni tan sols tenia aquesta socorreguda nevereta (fa calor i al Parlament es va amb corbata) amb el seu refresc favorit (és molt sa el senyor Mas, com a molt, aigua, encara que sigui beneïda que ell va a missa). Doncs sí que tenim austeritat.

La meva quarta passejada per Plaça Catalunya es salda amb un cert equilibri de sensacions, tot i així contraposades. No sé on hi havia els amics de les rastes, suposo que fent noves amistats voltant al Parlament. L'arquitectura de l'acampada comença a tenir un aspecte relativament consolidat. Ha deixat de ploure i comença aquesta calor mediterrani que no perdona. Però avui he tornat a tenir una sensació d'alguna cosa d'ordre (paraula que cal relativitzar en aquest context). Les parades tendeixen a especialitzar-se, he vist gent gran, també les converses semblaven més relaxades.Havia sentit a la ràdio (no sé per quina intuïtiva raó avui ha baixat alguns punts la credibilitat que m'inspira RAC1) que el perfil del indignat és diferent a Madrid i BCN i que aquí l'estendard del moviment se'l havia apropiat el col.lectiu anti- sistema. Jo li he dit a la meva dona que a un polític li han pintat el clatell. S'ha rigut. Resulta que tothom malparla dels polítics que ens han portat de la mà al nostre present, però si veiem un d'ells simplement amb el vestit tacat d'ou ja ens desperta aquest horrible sentiment que és la pena. Despertem. Portarà el vestit a la tintoreria i això també ho pagarem nosaltres. Ja trobarà manera de cobrar-se aquesta humiliació. Si no ho ha fet per avançat, per si de cas.

-------/////////-------

Escric aquesta part del post avui dijous després de llegir la premsa. Lògicament les crítiques creixen. LV titula amb un vergonyós Indignant, en cos de lletra gran. Un esperava de LV, si no originalitat, almenys no una tan gran indigestió de previsibilitat. Igual que ahir amb RAC1, he notat en les seves opinions l'inici d'una cadena de comandament, a l'extrem de la qual veig bancs i fons d'inversió, finançant edificis enormes en zones nobles, i arriscats projectes empresarials. Una servitud lleument dissimulada que al final sembla ajudar amb la seva actitud a aixecar les porres i a disparar les bales de goma. Que a mi em fa caure de cara a la meva tendència a anar contracorrent. Tan greu és que els parlamentaris no es puguin reunir un dia?? Nia en mi un nou sentir que m'empeny a actuar amb determinació. La veu de Basté ja arrossega un estigma (desperta't: cal treballar). Allà, donant-li micròfon i ressò a una monòtona filera de persones queixoses (totes, curiosament, amb relacions de diversos tipus amb el poder), em decep. Quants mals dies passa la resta de la humanitat perquè els polítics no puguin aguantar més d'un. I no tots podem trucar a un helicòpter quan un autobús triga més del compte.

-------///////-------

I aquesta última part l'escric després de constatar que, sembla, tot torna a la calma.Que ja corren per youtube vídeos que pretenen demostrar que havia infiltrats que van promoure la violència d'ahir. Que jo ja no entenc res, fet que segurament acaba beneficiant als de sempre, que saben que tots vam optar còmodament pel malo conocido. O això també ha de canviar??. A aquests vídeos seguiran declaracions i rèpliques, discussions i matisos que s'eternitzen mentre res no canvia, ni sembla que hagi de fer-ho.

Potser per això tornem a aquests cantautors lleugerament tristos, que han sentit, o no, a Nick Drake, Tim Buckley, a Elliott Smith. Que canten amb òrgans, encara que sigui només lleugerament, funeraris. Molts que ja no hi són, massa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon