dissabte, 29 de desembre de 2012

PERDENT LA GRÀCIA


Lepe és una població pertanyent a la província andalusa de Huelva. S'ha fet famosa per la seva producció agrícola, en concret són de molt renom les maduixes i els maduixots, que es consumeixen a tot l'estat espanyol i s'exporten a Catalunya, Euskadi i altres nacions. Però fa uns anys a algú se li va ocórrer expandir la faula que els habitants de Lepe eren una mica escassos de gambals. És a dir, de poques llums. És a dir, durs de closca. És a dir, ximples de nassos. És clar: l'humor propi en aquests casos, i en aquestes èpoques on la correcció política i el respecte a les minories eren conceptes pràcticament de ciència ficció, va castigar i s'acarnissà i els acudits de leperos es van posar ràpidament de moda, acudits basats en el estereotip del ximple, del curt que no s'assabenta o no entén o no reacciona.

El meu acudit preferit de Lepe era aquest.

Van dos Lepe caminant;

A. Dos i tres?
B. Cinco!
A. ¡Por el culo te la hinco!

Boníssim: brillant, curt, adaptable (intraduïble).

El que passa és que perd si s'escriu, no?. Perd si un no li aporta un lleuger accent, una inflexió, i això és alguna cosa a la que la tecnologia no ha arribat pel que fa a l'escriptura.

El que està clar és que si cal explicar-ho tot s'en va a fer punyetes. És a dir, a fregir mones. És a dir, a pastar fang.

Llavors, i tenint en compte que escric just aquesta frase a les 23:21 i que he de calcular si aquest post és de 28 de desembre (i llavors només m'he saltat un dia el de publicar però aquesta fotesa podria passar per intent de innocentada) o 29 de desembre (i la gravetat i la condició d'oficial del post passa a ser indiscutible però són 2 dies sense publicar i per menys d'això Alex Azkona especularía amb que el meu cos està en algun lloc amb una etiqueta lligada al dit gros, el penjaria a Twitter i iniciaria els tràmits per fer-se càrrec amablement de continuar amb la meva creuada perquè es reconegui l'obra de Frank Ocean).

La qual cosa s'escau perquè l'altre dia vaig participar en un concurs a la web, jo que opino que la lògica matemàtica més aclaparadora és el millor dels arguments per no participar en rifes ni loteries de cap classe i que no m'atreveixo amb el pòquer perquè s'em posen les orelles vermelles quan menteixo.

El concurs consistia en posar una frase, només una, que havia de decorar un mur verge, d'aquests que són el somni de qualsevol d'aquests tipus amb la gorra a l'inrevés que senten la paraula Montana i no pensen en Hannah (si us plau: qui entengui la broma que mediti una estona sobre l'acumulació d'informació inútil que suposa el fet d'entendre).

Vaig i poso "per què he de ser tan breu?. Aquesta és la meva aportació al concurs, pàl · lida i críptica, tan escassament brillant (encara que Nanis la titlla de demostració d'enginy) que ni tan sols és presa per una frase de concurs, sinó per una queixa davant la condició del concurs.
Per això necessito explicar aquí, perquè si no, com no tinc cap esperança de portar el misteriós premi ofert (que estic segur que serà una cosa fascinant i desproporcionadament immerescuda), si no l'explico aquí, el misteri quedarà aquí amagat i semblaré estúpid, i si el jutge no em concedeix la paraula doncs aquí la prenc.

1. La vida. No puc desaprofitar una paret per explicar el desesperant que és la seva brevetat. Perquè l'altre dia dino amb el meu germà i recordo la seva foto de noces fa 24 anys i dic que què poques coses hi ha entre aquesta foto i com és ara, i que és una putada que tants anys i tan importants en la vida de les persones semblin una bufada contra un corrent de onatge perquè hem gastat la vida treballant.

2. La meva persona. Una paret per a tu i només una frase?. Collons, escriuria moltes coses i explicaria que vaig estar i esmentaria persones estimades, aclarint que l'ordre ningú l'hi prengui a mal, repetint internament va, no posis tonteries, no siguis babau ni siguis transcendent però tampoc menyspreïs l'oportunitat que se't brinda.

3. El moment. No sóc Keith Haring: no tinc un públic o un espònsor esperant veure el meu treball per interpretar i aplaudir. I normalment, amb l'esprai i el mur, no trigarà a aparèixer la policia: no tinc ganes de pagar serveis a la comunitat, de posar-me una armilla els dissabtes i els diumenges i netejar del sòl papers de caramels que sempre s'enganxen a la sola o embolcalls transparents que encara fan olor de galeta de xocolata. És per això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon