dimecres, 13 de juliol de 2011

UN CURT JOC FAMILIAR D'ENIGMES

A la costa on soc, el mar es blau i les patates braves estàn molt riques.
Ja trobava a faltar respostes de la gent en els meus posts, és dura (encara que suportable) la solitud de qui escriu i escriu i no sap res de l'altre costat.
Aviat torno a casa, així que la meva opció escollida ha estat la d'escriure en comptes de llegir. Va aparèixer alguna altra, com la de refugiar-me en l'ombra de la barra del bar a sotmetre al meu fetge a tests d'esforç dignes de malmeses entitats financeres, però aquest concurs estava perdut per endavant. Segons sembla el pèl ros és un requisit genètic imprescindible (al costat de la xerrameca inintel.ligible en llengües centreeuropees) per ser un expert en aquestes arts. Ja és bastant narcòtic, o etílic, escriure.

Estic confòs sobre el primer comentari de Lydia: no sé si es referia a algun llibre que volia recomenar-me. M'agradaria saber-ho.

Isabel Allende és el Georgie Dann dels escriptors (ser escriptor és una altra cosa). Això constitueix una declaració de principis.

El segon comentari, sobre 1Q84. No l'he llegit, i també ha estat a les meves mans, i més a prop de la caixa de la llibreria que molts, i recentment a més. Però, insisteixo, a aquestes no els hi tocava ser les vacances Murakami. Els dos llibres que he llegit de Murakami m'han agradat, sense escarafalls (bonica paraula, a veure quina  equivalent li trobo en castellà). Sembla que 1Q84 representa un lleuger canvi en el seu estil, i que pretén ser la seva gran novel-la total (ja vaig dir que això, i titular-la amb un nombre, o gairebé, em resultava una mica bolanyià), ja que afegeix cert to policíac a la trama,fins i tot hi ha assassinats (quan en les dues que he llegit és el suïcidi el que sempre sobrevola, i arriba a posar-se). Com, a diferència de L'home que subratlla els llibres, no sóc un expert en Murakami, m'inclino per dir el que hagués fet en la meva atrotinada pell.
Només en comptades ocasions (escriptors als quals sóc irredemptament fidel) compro un llibre en la seva rabiosa actualitat. El que faig es esperar a la seva edició de butxaca, qüestió de pressupost, i de pas em puc evitar aquests molestos faixins dels quals no t'acabes de desprendre, relacionant les seves grans crítiques de l'Observer i del Newyorker i del Guardian i del suplement del dominical de Palafolls. Així com portar el mateix llibre que tothom, que em fa una mica de grima.
Vaig consultar les crítiques sobre el llibre a internet i em van resultar una mica dispars.Ja fa la pinta que Murakami ha traspassat certa barrera cap a la fama. Segurament acabaré llegint-lo ja que el meu intriga cap el motiu del seu sobtat culte no quedarà saciat si no llegeixo tant aquest com Kafka a la platja. Crec que Murakami ha d'escriure bé en japonès ja que la seva (difícil) traducció al castellà conserva una ostensible càrrega poètica. I la seva obra comença a ser extensa. De tota manera, Lydia, llevat de les meves manies estrafolàries, semblava del millor per llegir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon