diumenge, 10 de juliol de 2011

TRAICIO EN NOM DE L'ART

Completant a Vila-Matas: l'autèntica naturalesa de les persones també es manifesta en les nits de vacances.
Així que, si et passeges pels llocs adequats, pots veure les impúdiques (tant de bo em recordi d'editar en cursiva aquesta paraula per evitar el seu significat literal) exhibicions dels tardoadolescentes (complex terme que jo perllongaria en casos extrems fins als 30 avançats), que evolucionen cap a atrosses (per als seus fetges) exhibicions quan, superada aquesta edat però no aquesta actitud, decideixen que ha arribat el moment de cedir el relleu a la següent generació. Llegeixo a El poder del perro sobre la perversa mesura consistent en subministrar medicaments al subjecte de tortures perquè la seva percepció del dolor es mantingui real en tot moment. Tan bé que m'aniria una sordesa temporal aquests dies. Fa dos, seduït per la jazzística subtilitat de Murakami, i per tant abans de penetrar en el desassossec, en l'etern presagi de la crueltat del llibre de Winslow (on, per exemple, queixar-se del volum eixordador de la música pot ocasionar fatals conseqüències) , hagués dit que aquesta música estiuenca és la pitjor tortura concebuda, ja que es combina amb altres plaers donant lloc a combinacions que poden induir a l'equívoc. No és una afirmació agosarada, crec, dir que sembla que hi ha una conspiració a la costa obstinada a oblidar que va existir Jobim. En negar les oportunitats a la música que evoca el sol i oferir-les a la que evoca el neó més barat, el que espurneja per falta de manteniment.
Aquí estem, entre gots de cervesa mal tirada i samarretes d'imitació. Entre braços i torsos tatuats amb noms i cares de nadó i les seves dates de naixement, entre exemples, a escollir per tot arreu, que la unitat europea comença a manifestar-se, deixant de banda les desigualtats econòmiques, com una pura entelèquia, un inútil, malgrat les seves intencions, pamflet pseudo-pastoril que revela ingenuïtat a dojo. Per idiomes que sapiguem, nosaltres i els nostres fills, l'afinitat de l'home de a peu no dóna per solidificar la unitat d'Europa. Com pretendre afaitar-se amb l'escuma de la cervesa. Un invent al que no li auguro molt de futur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon