Perfeccionisme i completisme.
Una parella íntimament associada a la condició d'obsés per la música (encara que m'agrada més autodenominar-me vinyl junkie).
Vols fer aquest (depenent de l'època) casset / CD irreprotxable, on cada tema sigui el perfecte preàmbul del següent, on alternes temes curts però intensos amb temes llargs, però no en excés. El tempo és subtil en un crescendo de tensió, però també hi pot haver acceleració i moments introspectius. Instrumentals, veus femenines, veus masculines. Europa, Detroit, Brasil i Jamaica. Un fil invisible que ho lligui tot. Una cançó amb vibràfon, una altra amb theremin, potser una amb piano sol (encara que ho descartis quan et recordis del desastrós disc de Rufus Wainwright), o amb una tènue secció de corda.
També vols tot el que algú ha gravat. Aquest duet decadent en un lliurament de premis (Bjork amb Pj Harvey, però kd lang amb Andy Bell??). Aquesta col.laboració amb un artista que ja va morir. Aquests cors en el disc d'un amic. Aquesta estranya barreja on, de l'original, només queda una sílaba que es repeteix i va d'un baffle cap a l'altre. Aquesta instrumental on creus que simplement, ballava en un racó de l'estudi mentre feien les preses. O dormia en un sofà. Però hi era.
Parella i duo no és el mateix. Ja no parlem de tercet i trio.
El primer que vaig pensar quan vaig sentir West end girls dels Pet Shop Boys, per aquest to lleugerament nasal de la veu de Neil Tennant i el hieràtic posat de Chris Lowe, parapetat després dels teclats, va ser en Soft Cell. El 1986 Soft Cell ja eren un exquisit cadàver amb un últim disc delirant (This last night ... in Sodom) i la seva companyia discogràfica conformant-se d'una manera agredolça: no hi hauria un altre Tainted love, però només amb aquest ja podien omplir i omplir coŀleccions .
Jo no sé si molta gent va tenir aquesta associació de duets pop tecnificats, ja que la veu de Tennant va seguir, més o menys, igual, fins a ser pràcticament una marca de fàbrica d'un estil, d'una època, mentre la veu de Marc Almond va viure moltes experiències i va passar per algun cabaret dels horrors.
Sí, 6Q, la horrorosa melodia de Chuck Mangione té una espècie de territori comú amb Suburbia.
I sí, si et portaves pitjor, calia afegir una altra paraula.
Així que quan vaig sentir als Sparks dir Hasta mañana Monsieur, amb aquest riff de guitarra que també diu adéu, vaig tenir aquest efecte Proust. Em vaig veure llegint i retallant crítiques de discos signades per Ramón de España a la Guia de l'Oci de Barcelona, cap a 1980. Crítiques dels Sparks, Devo, Roxy Music, els Damned i Magazine. No estic 100% segur Damned, però sí dels altres. Els Sparks em generen una altra curiosa associació d'idees. No sé si el del bigoti era Ron o Russell Mael, diria que Russell, però el seu bigoti em feia recordar Dieter Meier de Yello, encara que aquell (Mael) va ser primer. I els dos em donava que eren duos centreeuropeus, lleugerament tecnificats, una mica sarcàstics, altra mica embogits. OMD, Yazoo, (en veu baixa, Erasure) els Suïcidi, DAF, què rars, ahir esmento la sauna gai i els DAF són (imagino) tecno cutre i pesat de cambra fosca. No penso en els Proclaimers ni en Simon & Garfunkel. Penso en duos europeus de música sintètica, perquè hi va haver una època (que havia de ser sobre 1986 però potser en el meu inconscient no ha acabat encara), en què pensava que per fer bona música electrònica calia ser europeu. No coneixia, encara, a Derrick May, Kevin Saunderson, ni a Juan Atkins ni a Carl Craig i faltaven deu anys perquè Glenn Underground colés això en un recopilatori, al costat de Matthew Herbert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada