dissabte, 16 de juliol de 2011

AMOR BREU

Què pot resar amb la pistola entre les mans??.
Beneït senyor el llibre que, acabat de llegir, t'empeny a l'ordinador a escriure sobre ell, abans que les paraules i les idees i el remolí de sensacions s'esvaeixi, com les imatges dels somnis que, sense cap lògica, s'escapen entre els nostres dits a mesura que ens despertem.

Vaig començar a llegir aquest matí, com a les sis i mitja, just feia deu minuts o així que havia sortit i em vaig enredar. Cent vint pàgines en total no haurien durar-me molt més d'un dia.
Amb prou feines llegides unes deu pàgines ja havia comprès perfectament que no podria deixar de llegir-lo.
Coses de matinar tant un dissabte, cap a les set vaig decidir anar cap al llit de nou i dormir una mica més.
Vaig somiar amb una família asseguda en una taula d'un restaurant, a la qual uns nens, amics dels dos fills, s'acosten a buscar per anar a jugar. El pare, amb un posat una mica autoritari, els prohibeix abandonar la taula sense haver acabat els seus plats. En un gest de solidaritat, els amics prenen coberts i comencen a ajudar els nens asseguts a la tasca d'esgotar el contingut dels plats.
Desperto i torno amb el llibre; ho he fet diverses vegades fins que a dos quarts tota la llar s'ha posat en marxa. La llar posada en marxa acaba amb el silenci còmplice que estima la lectura, i viceversa.

Abans de dinar vaig acabar amb la resta del llibre.

Ni una coma sobra en aquesta curta novel.la. Ni una paraula pròpia de la parla colombiana. Sé el que és tote, ferro, i parcel. M'ha fet recordar El poder del perro on es diu menys (o es suggereix menys, que és gairebé el mateix) en moltes més pàgines, i, però no puc ser cruel amb una novel-la en la llengua original enfront d'una (fluixa segons John Self) traducció de l'anglès, amb molt millor estil, la intenció literària dels collons que sempre acaba aflorant. Dura i seca, cruel i polèmica en l'expressió de certes opinions, vaig arribar a aquesta emblemàtica novel-la per pures recerques a internet. M'ha semblat magnífica i procuraré aconseguir-me l'original ja que la còpia que he llegit és de la biblioteca. Sense la dura i física descripció de tortures que caracteritza el llibre de Winslow, els morts a La virgen de los sicarios són, majoritàriament, traspassats (des de la malaltia comuna de l'existència) amb una fredor quirúrgica i minimalista. Oposat al barroc de la tortura inacabable, el tret al front, aquest just del qual triga uns segons a sortir la primera gota de sang, quan tot ha acabat.

Fa un any no deixava d'escoltar The suburbs d'Arcade Fire. No sé si aquests suburbis d'alguna ciutat canadenca tenen a veure amb els de Medellín. És clar que ho sé, i no és així. Vaig dir que no faria retrospectives a un any, hauria d'haver complert, però estic segur que en un any he guanyat en valentia i en no tenir pudor d'escriure el que sigui.
El meu blog està en www.escritores.org, però no sé si això manifesta cap mèrit.Potser dir-ho ja l'hi resti, ja que és una estupidesa, en qualsevol cas aquí es queda.Rares vegades esborro una frase a menys que no tingui res a veure amb el context.

Un altre Javier Cercas, no el d'Anatomia de un instante té un bloc i em confon. Parla de literatura però subdivideix gèneres en les seves crítiques, a un el diu vida cristiana i comenta llibres de Ratzinger. Encara sort que el sicari Alexis no camina a prop.Busco Bolaño en el seu bloc i es mostra estranyat del seu èxit. Diu que no troba temps per començar a llegir les seves llargues nove-lesl. Curiós, el meu cas és al revés. He de descartar una i altra vegada llegir Los detectives salvajes ja que és l'últim paquet d'arròs del meu rebost. Es queixa que Bolaño destrossa Skármeta i Isabel Allende.
Insisteixo, és millor que Alexis no rondi per aquí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon