dilluns, 27 de juny de 2011

UN ESTIU DE CINC LLETRES

Curiós títol que m'obligarà a jocs malabars amb la traducció. Un no té altre remei que fer-se l'interessant. Dir que el bloc no té regles per després improvisar-les a la mesura dels meus capritxos, és una manera de fer-ho. No malpenseu: una màxima personal és que no hi ha pitjor boig que aquell que pensa que la seva bogeria el converteix en fascinant. Intento no ser d'aquests. Potser no sempre ho aconsegueixi. A aquestes hores d'aquesta nit que comença a assolir temperatures pròpies del calendari (però si no m'ho impedeix un estúpid refredat-cal vigilar els aires condicionats-, encara es pot dormir), en el pacífic entorn d'aquest dissabte post-post- revetlla, la meva sabatina calma es veu alterada de la manera més subtil. Cinc lletres més una emoticona. De procedència desconeguda. De argot relativament anacrònica, sense ser-ho del tot.Sobre un post on potser hi he fregat el pretensiós, però si ho he fregat, trec pit i dic que també hauré fregat el literari. He estat seriós i aquesta serietat ha coquetejat amb la solemnitat. La solemnitat viu en un veïnat, amb veïnes com la grandiloqüència i l'ampul · lositat, i cosines llunyanes com la immodèstia van a visitar-la amb una cistella plena de magdalenes amb xocolata, que fan que engreixi.
Tot i que ja he tirat un petit primer ham (no sé per què sempre vull pescar sirenes, estan millor al mar), em plantejo si realment vull saber sempre qui està darrere de cada comentari. Per descomptat que els que els signen tenen el meu respecte i la meva admiració (encara que m'agradaria respectar i admirar amb més freqüència, els seus posts últimament s'espaien massa), però aquests comentaris sense signar, em descol.loquen. Perquè aporten aquesta petita dosi de misteri, com quan sona la porta de casa sense que esperis a ningú a aquestes hores. Com un porter tapat per la barrera, voldria que tiressin ja la falta, però no m'importa que s'allarguin els preliminars.Avui diria que no m'agrada el sexe tàntric: que el camí és agradable però s'ha d'acabar arribant a la destinació. Però un altre dia, i quan escric això falta menys d'una hora perquè sigui un altre dia, potser m'inclini per mantenir el misteri i afegir un altre a la llista dels secrets irresolts que em torturen, alhora que em donen vida. La tortura és vida: llegeixo aquesta frase escrita en el cel per un avió pilotat per Carlos Wieder.
Penso a aquestes hores que fa dies que no m'apropo a les acampades. Que hi ha molta cobertura a Facebook però que la veig endogàmica. Equilibrar la ignorància planificada dels mitjans oficials només és creïble amb una certa objectivitat. Amb el que em torno a plantejar, que el procés pugui tornar a la seva fase de progressiu llanguir. Que els polítics, els electes, van amb una carpeta sota el braç que conté com a títol un eufemisme de què cony fem amb aquests. I que aquesta carpeta un dia pot tancar-se de cop i volta, aixecant un aire brusc i, potser, dolorós. Un polític fa càlculs constantment de com es tradueixen a vots seus actes. Els vots dels acampats ja estan perduts, perquè aquests no el voten, ni a ell ni als seus antagonistes. Així que la manera de fer-los fora ha de representar la mínima pèrdua dels vots dels altres. Però aquests canalles s'han guanyat les simpaties de força gent del carrer. Fotuda gent del carrer, no tenen prou amb la TV. Si els trec a puntades de peu quedo com un energumen. Si els mantinc sóc un governant de mà tova. He de reunir als meus assessors i seguir fent números. Valorar escenaris.
Últimament tinc aquesta estranya costum. Començo un post un dia per seguir al següent. És un detall d'honradesa per part meva, doncs podria publicar dues entrades curtes, que la multitud s'aprecia, i opto per una llarga, inacabable que la multitud no aprecia tant. Però fins i tot la paraula multitud m'aclapara una mica. Puntuacions per al govern de Mas avui a la premsa. Tot i la tebior, doncs no hi ha més notes que el 4, el 5 i el 6, no crec que un diari hagi de posar notes. Felip Puig és un dels que obté un 4, com a mínim. Boi, el de Sanitat, té un altre 4. Que preguntin a dues persones, bastant relacionades i qualificades, amb les quals vaig prendre cafè fa uns dies, perquè d'acord amb aquestes dues doctes opinions a mi em surt un 0 de mitjana. Després llegeixo que la Conselleria d'Empresa, una altra que es porta un 4, està poblada de gent d'Esade. Cosa que em fa recordar que hauria de dedicar un post sencer a guanyar-me uns quants milers d'enemics qüestionant el sistema educatiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon