dissabte, 11 de juny de 2011

JUNY A BARCELONA

No suporto la sensació de nostàlgia. Com això no és un blog dedicat a l'etimologia, em puc permetre errors, però diria (encara que lectors podrien ajudar) que el algia de la paraula significa dolor, i el nost  ha de entendre's per alguna cosa com absència o negació de alguna cosa. Així que en aquesta completament patillera hipòtesi em llanço a definir la nostàlgia com el dolor que ens produeix l'absència d'alguna cosa. Un molt vague record de la meva infantesa em porta a la memòria una detestable cançó tardofranquista que permetia l'ús de vocables en gallec, com també en portuguès: teño morriña, teño saudade. Altres paraules que defineixen el mal de trobar a faltar quelcom
Però a mi no em fa mal res, en aquest sentit. Tampoc en altres, vaja, encara que xutar fort cada dia em costa més.
La tercera setmana al juny, a la meva ciutat, ja fa uns anys (divuit o per aquí), és la setmana del Sónar. Durant deu anys, acompanyava a aquest festival l'edició d'un especial de la revista RDL, en un adequat format 12 polzades, anomenat DanceDeLux.Es tractava d'una espècie de resum de tots els moviments en l'escena electrònica en els dotze mesos anteriors. Fa uns cinc o sis anys, suposo que anticipant-se a una previsible decadència del gènere musical, l'especial va deixar d'editar-se. Però el festival va seguir viu, i, per al nostre orgull, ja és una insígnia més de la nostra ciutat. Així que el centre, sobretot, però altres zones (imagino que el Born, imagino que Gràcia, no crec que Pedralbes) estaran en uns dies notant cert increment de la presència de cert tipus de joventut. No sé com anirà aquest any si, com és previsible, coincideix l'esdeveniment amb que l'acampada de Plaça Catalunya es mantingui. Des de lluny avui he vist, que, passats aquests dies de incòmodes pluges intermitents, estan encara. Els anti-sistema imagino que segueixen donant-li al punk i potser a aquests gèneres bastards que neixen de donar-li a la guitarra i la bateria molt ràpid. No sé si al Sónar vénen els Atari Teenage Riot d'Alec Empire, o el sorollisme de Merzbow pugui ser assimilat com una mena de death metall passat pel túrmix.
Evocant, però sense nostàlgia, he posat 76:14 dels Global Communication, bíblia absoluta de la segona onada de discos ambientals (la primera li correspon gairebé en exclusiva a Brian Eno, però accepto que algú aixequi la mà per oposar-se a tan contundent afirmació ).



És difícil determinar exactament el motiu pel qual aquest disc és genial i altres semblants no. El sentit de la paraula pioner tindria alguna cosa a veure. La trajectòria posterior tant del duo (llançant projectes amb diferents noms dedicats al house, l'electro, a l'breakbeat) com dels seus membres per separat també ajuda. 17 anys pot ser que encara no siguin una eternitat en l'estricte sentit de la dinàmica de la música, però pocs discos feien la catifa de clàssic que feia aquest en el seu moment.Recordo que feia (per sort ni els meus veïns ni la meva dona van prendre accions legals) els meus primers passos com a dj pluriestilístic i multidisciplinar - la menys pedant de les meves autodefinicions - i aquest disc era un absolut fix gràcies a la facilitat de fondre els seus inicis i les seves finals.

Jo no sé si la classe de turisme que atreu el Sónar és del tipus que agrada o no l'espectador mitjà. No tinc cap dubte que és un esdeveniment cultural i que qui viatja per motius culturals no acostuma a comportar-se com un cafre. No sé si aquestes hordes li agraden a Quim Monzó, crític últimament (quan s'oblida de les estàtues humanes de la Rambla) amb l'enfocament de la nostra ciutat a les visites massives, a la proliferació de busos sense sostre i als bars de plats combinats menyspreables fotografiats en tonalitats estridents. Jo passejava pel carrer Tallers (ja no és el que era però potser aquests dies li atorguen un sentit al seu últim alè vital) i pensava que això m'agradava.Que hi havia una altra tribu amb signes d'identificació dispars, al marge de caçadores negres i t-shirts d'Iron Maiden.

I Versus va néixer, com reaccionant a un Sónar excessivament organitzat, massa convertit en un esdeveniment on tot passava en el seu moment i sense lloc a la improvisació. Com un revers, imitant descaradament tipografia, logos, però no tan diferent. John Self ha d'estar com un gínjol. Els Surfing Sirles i els Dones junts en la mateixa nit. Va, John, passa't-hi, segur que t'ho mereixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon