No sé què és el que va passar entre dimecres i divendres a blogger.com. No funcionava, les entrades apareixien i desapareixien, no es podia editar. A part d'aquest calfred que va recórrer la meva espinada, pensant on podien acabar tantes hores d'esforç (improductiu per a la societat però no per el meu ego), em preocupa quedar com un ase. L'entrada que parla dels 30 anys de la mort de Bob Marley va haver de publicar-se el 11 de maig, data correcta, no el 14, com finalment ha quedat.
Al marge d'aquesta circumstància, que suposo que a tots ens ha fet reflexionar sobre la nostra dependència real de que tot funcioni correctament, vaig una mica desordenat, i ahir nit vaig començar a entreveure una cosa que pot semblar-se a un cert retorn a un equilibri manejable. Després del final de la primera temporada de Boardwalk Empire estava acusant una mica la falta d'una sèrie de referència, aquesta de la que estàs pendent per trobar el seu últim episodi. Després d'uns quants dies, vaig trobar el moment per veure el capítol inicial de Game of Thrones. També de HBO, també una aposta decidida d'aquest canal per temptejar terrenys que l'apropin a les seves cúspides creatives (que segueixen sent The Sopranos i The Wire). De moment no m'ha decebut, si bé, en no haver llegit (i no se'm manifesten intencions) la sèrie de llibres en què es basa, encara no encerto a veure si estem parlant d'alguna cosa més o menys mística, amb aquesta subtil referència a clàssics com El bosque en la seva escena inicial. Òbviament cal estar a sobre, i per una vegada el meu escepticisme a sèries no purament contemporànies queda a un costat.
La biblioteca del meu barri i jo seguim mantenint aquest idil, no hi ha res més sexy que les coses gratis.
Fruit de la meva òbvia obsessió vaig agafar aquest llibre, tipus de llibre que jo dic de consulta, on em limito a buscar referències, noms, títols que puguin haver-me passat inadvertits, amb el poc honest fi d'encarregar-los a la mula. Però aviat qualla en mi el desengany: malgrat l'entusiasme del seu autor, no hi ha tants discos meravellosos ni tantes obres mestres com s'entesta a enumerar. És, massa pel meu gust, el llibre d'un fan rendit i lliurat a convèncer a tot el món. Dirà més d'un: doncs Francesc, el que fas tu amb el teu bloc. Sí, però una pèssima traducció (només així pot anomenar publicar un llibre que persisteix a traduir el vocable francès numérique per numèric quan és la paraula que els francesos fan servir per a digital per contraposició a analògic), més una obcecació, molt pròpia això sí, de seu autor en carregar el pes de l'escena electrònica francesa, en detriment d'altres. No, Ariel, Zend Avesta no són tan bons, Daft Punk no són millors que Underworld (almenys que els Underworld de dubnobasswithmyheadman), i Laurent Garnier no és ni Danny Tenaglia, ni Paul Oakenfold, i ja no et dic Richard D. James. Un fanzine editat a tot luxe.
Per compensar, i encara que aquest agressiu sol entre núvols aconsellaria Jobim, Marley, és Absinthe, el autosotstitulat àlbum francès de Marc Almond, el que sona.
Lydia em contesta sobre la nostra comuna desorientació, ara que s'acosta l'hora de triar alcalde, que és, després del president de l'escala, la personalitat més propera que se'ns permet votar. Veig a la contraportada de LV del diumenge, on els diumenges sempre acostuma a haver publicitat d'alguna signatura de luxe, un anunci d'una curiosa formació política Via Democràtica. Els seus candidats tots tenen els seus noms en castellà, aspectes un pèl passats (un, Pedro Cabrera, es fa una espantosa foto amb la corbata fluixa que em fa pensar, alternativament, en Torrente i en Daniel Johnston, curiós tàndem). Avui dia fins a un tapat del PP com Ciutadans, fa la concessió i diu Albert al seu poc catalanista líder. I aquests, tot i publicar l'anunci en català??. Bé, com era previsible, ultradreta, sucant pa amb el tema immigració, aquest tema que tants rèdits dóna.Un link amb la web d'Espanya i llibertat (partit que sembla prometre molt del primer i res del darrer) acaba de dissipar els meus dubtes. Penso que aquesta contraportada de LV val un pico, i aquí ja veig nítidament una d'aquestes espartanas seus on es fan reunions a altes hores de la nit, amb poca assistència, però molt convençuda que això no pot seguir així.
Llavors el CD de Marc Almond s'encalla i (per un caòtic sentit d'ordenar CD que costaria diversos posts explicar) em fixo en què el de Massive Attack que hi ha prop (Mezzanine) és el menys preferit dels seus tres primers discos, i que aquest (tot i la versió de Man next door) està lluny de ser un disc assolellat. Els meus ulls acaben en Homebrew de Neneh Cherry (ella es va quedar en només dos bons discos). El tema inicial conté una col.laboració amb Guru, traspassat membre de Gang Starr. Records que em porten la meva, encara, incomprensió del hip hop.
Una versió instrumental d'Move with me, d'aquest disc, present a la banda sonora d'una pel lícula de Wim Wenders, acaba d'aclarir els meus dubtes. Sense veus, sembla que la cosa em funciona millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada