AREA D'INFLUENCIA

Per uns quants anys, o així, vaig esperar pacientment trobar un altre disc en què trobar, de nou, la sensació optimista, lluminosa al mateix temps que nocturna, que em va provocar Dare de The Human League. Llum gairebé encegadora de Seconds, focus de marcialitat de Love action. Com va dir algun filòsof hindú de tres al quart - desconfio molt de filòsofs hindús, ho sento molt - si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes t’impediran veure les estrelles. Així que vaig trigar un temps en adonar-me que hauria de buscar altres sensacions, ja que aquesta no es repetiria.

Amb la mateixa intenció m'apropo, de tant en tant, a escriptors més o menys influïts, o, directament, de la mateixa corrent literari de Roberto Bolaño. Vaig provar amb Rodrigo Fresán, ja que Argentina queda al costat de Xile (una banda fronterera molt prolongada, sembla que l'Argentina hagi de donar-li un cop de colze perquè tot Xile caigui al Pacífic), però no he aconseguit superar l'arrencada del llibre (segurament hauria d’agafar-lo a la biblioteca en comptes d'haver-lo comprat). I ara he provat amb Juan Villoro, mexicà, d'aquest Mèxic en que Bolaño va viure després de sortir de Xile, d'aquest Mèxic que va enllumenar les correries dels detectius salvatges. A les poques pàgines Villoro ja havia esmentat Irapuato, localitat misteriosa des de la qual aquest bloc és llegit, i Sinaloa, localitat misteriosa que alberga un club de futbol on Pep Guardiola va jugar una de les seves últimes temporades. Aquest gest em va fer proposar acabar el llibre, passés el que passés. Arribades les seves últimes pàgines, vaig comprendre en una menció a cert barbitúric present a la inflexió vocal de Jim Morrison, que no eren senyals suficients. La prosa de Villoro és encertada, els seus personatges són originals, les seves relacions són creïbles i un posaria en boca de Bolaño algunes d'aquestes reflexions, però no és suficient. Potser Villoro no pateixi, encara, prou.

Retornat el llibre, és clar, surto de la biblioteca comprovant que és un bonic lloc, que pot ser que algú ho arruïni, però que, de moment, sembla que res dolent pugui passar-te aquí, que avui en dia és molt dir. Penso en aquests tristos polítics que esperen últims dies abans de campanya per treure pit per haver promogut que hagin llocs així. Penso després que aquests diners han sortit dels meus impostos, així que la pila de llibres que porto només representa en la seva trontollar la metàfora d'un cert retorn a l'equilibri entre donar i rebre. I poc a poc un corrent de pensaments m'acaba portant a un d'aquests articles en premsa que recopilen certs perfils de candidats a l'alcaldia de Barcelona. Parlen de l'edat. Tots estan en la quarantena llarga, Portabella ja en la cinquantena, però Trias ja té 65. Sento, Lydia, el ja. Però no em puc reprimir. Sembla que, igual que Mas no podia morir-se sense presidir la Generalitat, Trias no pugui morir sense ser alcalde de la seva ciutat. Però la seva vida està més que solucionada, segur, en l'econòmic. Fa anys que veiem a Trias i que convivim amb el seu curiós (i caricaturesc) parlar. Ara Trias vol més que això, i en temps de crisi, de generacions ni-ni, d'un atur juvenil que posa els pèls de punta (ja que no és el mateix avorrir-se als 55 que als 25), vol estar bén colocadet uns quants anys més. Segur que no ho fa pels diners (segur que no ho fa pel sexe, afegiria freudianament), pot ser que consideri que aportarà coses producte de la seva experiència. Però no crec que sigui un bon exemple per a ningú que s'aferri a les poltrones, sempre serà malinterpretat per terrossos com jo. Jo no dic que vagi a votar a un altre candidat perquè sigui més jove, però ja ha hagut prou Trias per a mi. No crec que sigui el que la ciutat necessita.