dimarts, 25 de desembre de 2012

NEDAR I GUARDAR LA ROBA


Nous autors americans. Companys generacionals d'en Foster Wallace, d'en Franzen, d'aquesta Nicole Krauss que rep unànims elogis. Els que faran vell en Easton Ellis i, per tant, convertiran en Roth i en DeLillo i en Richard Ford en  fòssils paralitzats. Ull: ningú em pot tocar en Cormac MacCarthy. Després no vull camorres, que s'acosta el Nadal. Sóm a Nadal.

Google va dir més o menys:

Dave Eggers: nascut el 1970. Sembla brillant. Publica a Random House Mondadori. Un moment.
Li he perdonat a Random House Mondadori que, passat més d'un any i mig, encara esperi una trucada informant sobre El dia del Watusi?. Nah. Però mentre, m'han mostrat alguns autors interessants. Potser Anagrama sigui l'editorial favorita que mai em decep, però Mondadori és l'editorial no favorita que de tant en tant em sorprèn agradablement. Quin argumentàs.

Total: que Dave Eggers té un llibre basat en una història real sobre el Katrina. Vaja vaja. Sobre Abdulrahman Zeitoun, el cognom que dóna títol a aquest llibre. O sigui. El dels dos ocells i un tret. El regust agredolç (res pejoratiu: totes les sèries de David Simon deixen regust agredolç, això és una enorme virtut) de la tercera temporada de Treme, aquest calat profund que només és detectable a través d'experiments fregant l'esperpent (tancar els ulls i evocar la seqüència de crèdit, o evocar l'aroma florit o les taques de les parets inundades). El tal Zeitoun és un empresari dedicat a les reformes, sirià i musulmà, integrat en la comunitat de New Orleans a la perfecció, amb dona americana conversa a l'islam, amb quatre filles, amb un negoci funcionant. Arriba el Katrina i decideix enviar lluny la seva família i quedar-se a la ciutat a cura de les seves propietats i dels seus clients. El Katrina arrasa amb tot: amb coses, amb cases, amb vides. Però també arrasa amb la presumpció d'innocència. Zeitoun és detingut en companyia d'altres tres homes quan, en una de les altruistes missions d'ajuda, és pres per un saquejador. I, com conserva el seu accent àrab, és acusat de pertànyer a Al-Qaida (ja que els americans tenen un manualet especulant que els terroristes poden aprofitar el caos regnant). Aïllat diversos dies sense poder contactar amb la seva família, que el donen per víctima de la inundació, passa per tot el via crucis del caos i el descontrol fins que tot s'aclareix.
A mi m'hagués agradat un escriptor més agressiu. Eggers és massa amable amb la situació. Massa periodístic i massa tendent a l'objectivitat absoluta. Narra i narra, i alguna vegada irromp en l'especulació de la sensació dels protagonistes. Que és estupor i és comprensió, gairebé excessiva, davant l'excepcionalitat de la situació i el mal tràngol que passen, que gairebé semblen perdonar, en nom de la resignació de la destinació, en nom del sacrifici pels altres, en nom, acabo olorant-me, d'acceptar els errors de la societat com a part de la seva grandesa. No sé el motiu pel qual Eggers no és més incisiu. El que hagués fet l'estilet de Foster Wallace amb alguna cosa així, la seva profunditat de mires. Llavors Eggers diu alguna, aranya però abans no s'ha esmolat les ungles, tira però amb bales de fogueig i, encara que el llibre, com crònica dels fets i com a imatge de com una catàstrofe pot activar la cèl · lula dorment de la bogeria institucional nord-americana, funciona d'allò més bé i és una lectura summament estimulant i recomanable, doncs a mi el missatge final, aquest regust que en les sèries era tan agradable, doncs aquí és un pèl insípid. Massa intents per tan pocs cops de puny.

Nota de l'autor del bloc actuant com a traductor:

A part de felicitar a tothom per les dates, o pel que sigui, i donar les gràcies per la paciència, he excusar la meva última erràtica fase, discontínua i poc respectuosa amb la meva màxima, que és escriure el que sigui però diàriament. El que hi ha: pitjor seria que em morís i ningú escrivís aquí. Suposo que és pitjor, anem. Una altra cosa, poc esperançadora. Inicio un experiment pel qual intentaré que els meus posts en català no siguin traduccions de els escrits en espanyol: és a dir, vaig a veure si escriure directament en cada idioma treu altres paraules i altres impressions que la traducció asèptica i fallona de Google Translate. No tinc aquests connectors que fan servir per veure el còrtex i treure gràfics de calor sobre l'activitat cerebral. Però començo una guardiola per comprar-me'ls.

I ànim Tito, i Visca Catalunya lliure.

Nova nota

Cosa que he acabat no fent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon