dimecres, 26 de desembre de 2012

L'ESCLAT DE COLOR


Suposo que alguna altra vegada us hauré vingut amb alguna cosa semblant a aquesta, sobre altres escriptors.
Però què hi farem. 
Compte amb Santiago Gamboa. No perquè la nota de la contratapa del llibre el posi al costat de García Márquez. Això ho pot escriure qualsevol tronat per promocionar. Però en aquest cas ho va dir Vázquez Montalbán que, tràgica i lògicament no va poder llegir aquesta novel · la, publicada l'abril d'aquest any. I que és sensacional. Vinga, ja hauré de contenir elogis quan la ressenyi a Unlibroaldía per no donar impressió de ser un alienat. Aquí puc anar amb la corbata fluixa, puc posar-me-la fins al front com fan els borratxos (és a dir, qualsevol amb seny) en els sopars d'empresa, passejant-se davant dels seus caps fent balls egipcis. Doncs a dir als quatre vents: aconseguiu aquest llibre, com sigui, legal o il · legalment. Gaudiu de tot el disfrutable que té, que el té a munts. De la seva estructura en capítols, amb aquesta mena d'intermedis que són els "monólogos de inter-neta", del seu llenguatge poètic de vegades, altres funcional, altres pur argot. De la seva trama, per res senzilla i per res complexa, ja que tot és una mena de persecució de qui vol però no pot ser atrapat. De totes les coartades i pretextos usats pel seu autor, repeteixo perquè quedi gravat, gran Santiago Gamboa, enorme Santiago Gamboa, per colar referències, informació, tot amb un enorme sentit literari, amb una enorme voluntat d'agradar al lector no a través de erudició ni de trucs d'efecte, sinó per on s'agafa als autèntics ximples, que som uns ximples, aquests que bavejem i ens arrosseguem i clamem al cel, per fi, ja, es van sentir les meves súpliques i tinc pàgines i pàgines de plaer, d'èxtasi, verbigràcia:


En Europa no hay futuro. Un continente cansado y cascarrabias que quiere enseñarle a los demás a vivir, pero que de tanto mirarse al espejo se congeló.¿Tú estudias Sociología? Italia y Francia gobernadas por payasos, ¿qué significa ser allá de izquierda?, no mucho, leer la prensa de izquierda, tener un viejo CD de Manu Chao, camisetas del Che Guevara y el Subcomandante Marcos, preocuparse por el medio ambiente, por los derechos humanos en algún país lejano, poco más; Europa, como toda sociedad opulenta, cae por la pendiente. Lo mismo que un individuo que lo tiene todo, que está enamorado de sí mismo y se admira, eso es lo que pasa allá, pero lo que no saben los europeos es que ellos no son el futuro de nadie. Es al revés: el futuro es la periferia.

Plegarias nocturnas és la història d'una fugida i d'una recerca que és una altra fugida. És un jove detingut a Bangkok per possessió de narcòtics afrontant la possibilitat d'una dura condemna: és el diplomàtic que, en la seva defensa, es compromet a localitzar la Juana, la seva germana, desapareguda en una Colòmbia convulsa, la història acapara pàgines que un llegeix amb l'alè contingut. És una trama que es plega com aquestes làmines de papiroflèxia en què les ratlles i els dibuixos es van unint ajustades si ho has fet tot bé. O com la puta prestatgeria d'Ikea ​​que té el foradet fet amb filaberquí just al punt idoni perquè la puguis agafar amb una tira de fleix a la paret. És una novel · la precisa i preciosa, i mira que a mi els jocs de paraules i les redundàncies i la poètica de pacotilla em repatejan. Però és que fins a aquest viatge per les rodalies del ridícul vaig a arriscar-me a fer-ho sempre que es faci justícia.


¿Será un grupo de presos con buena conducta del correccional de Moundsville, hoy habitado únicamente por fantasmas? ¿Será un enfermo mental con acceso a Internet en algún sanatorio de Escandinavia que sueña con vivir en el mismo puente por el que deambula el personaje de El grito de Munch? ¿O un cónclave de novicios pederastas que intercambian fotografías de niños birmanos y keniatas a través de álbumes colgados en la red?
¿Será tal vez un grupo de travestis chilenos que escaparon vivos de la dictadura de Pinochet y ahora componen sus memorias en verso y montan yeguas de color blanco en las facultades de letras?

No sé: potser llibres concrets arribin en moments concrets o potser agafi un altre llibre d'aquest home i el llenci a terra entre crits d'horror com si les pàgines em cremessin les mans després de fer-ho amb els meus ulls. A falta de sis dies, i sense faltar al respecte a grans llibres i grans autors que m'han acompanyat i als que recordo, aquest és el meu descobriment i la meva ferma aposta de l'any.




2 comentaris:

  1. Pels dos troços que has posat em sembla que elllibre ha d´esser excelent. De fet recomanaré la resenya al facebook i m´ho guard per una entrada al bloc.
    Veus , la teva colosal feina també dispensa plaers i et dona grandesa, company Xesc.
    salut , bones lletres i millor feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Nanis: no podeu imaginar el que gaudeixo escrivint, i si a sobre tinc aquests elogis, doncs mil gràcies !!
      Salut i vagi bé!

      Elimina

Segueix a @francescbon