dimecres, 12 de desembre de 2012

LA INSOPORTABLE LLEUGERESA D'EN IAN


Ai. El que té jugar a casa: el teu públic, el teu vestuari de tots els partits, el teu racó del banc en què et canvies, aquest en què algun idiota ha escrit algun altre dia la frase tonta però que et fa pensar. El banc que ja saps per on coixeja, el banc que si un dia els dóna per arreglar diràs que quina merda. El coixí de Sheldon Cooper. Sí, just això.
Va: els que tornen de veure qui és Sheldon Cooper: us estàvem esperant.
Doncs resulta que comento aquest llibre en aquest altre lloc on escric. I sí, no és que hagi deixat de sentir-me còmode allà: tot el contrari. Però és que hi ha coses que no poden fer-se en un altre lloc més còmodament que a la casa d'un. Parlo, és clar, de vísceres. Vísceres omplint-se i buidant-se.
I el llibret (llibret per petit, per curt, per nimi, per insignificant, per tots els diminutius sarcàstics que es resumeixen en una de les meves tres-centes mil frases favorites: "tan inofensiu que ofèn") de McEwan, escriptor a qui segurament una relectura de Dissabte trauria de l'infern en què el foto cada vegada que els meus ulls s'aturen en aquest llibre a la prestatgeria de casa, és una novel · la a la qual no puc deixar només amb la forta estirada d'orelles que li dono a Unlibroaldía: la meva mentalitat insaciable no s'acontenta amb això: algú havia de pagar els plats trencats de la frustració de prémer les temples fins que sagnen i fan mal (i em pregunta la gent pel carrer si tinc estigmes i sóc el nou messies, i jo em faig el despistat i xiulo una cançò dels Radiohead), de veure aquí, un, dos, tres dies sense publicar però no perquè estigui a l'estranger i el programa de dades de Movistar al roaming et pugui enfonsar en la misèria, sinó perquè res surt que no sigui política i política. Fins Messi em puteja, entestat en què el Barça i ell mateix arrasin amb tot i no deixin una escletxa més que a polèmiques menors (qui és el segon millor, Xavi o Iniesta, o CR7 o Falcao, qui serà subcampió de la lliga). D'aquesta pudent misèria que és el refregar dia a dia, com en una cassola amb el fons cremat, els dies que van passar des del 11-S (92, i hem anat cap enrere) i les provocacions d'un ministre de, espereu, Cultura , Educació i Esport, que diu això , i moltes porqueries. D'això, em sap greu, Ian, pagaràs tu els plats trencats.
Doncs Chesil Beach és un conyàs. Ja, Francesc, tu és que ets molt fan d'aquests llibres de Houellebecq que porten, mínim, mitja dotzena de pàgines de porno hardcore. I la subtilesa, Francesc, i la delicadesa a l'hora de les descripcions.
Uh. Quina rancúnia vaig a tenir-li a un llibre que fa que fins i tot em desdobli maldestrament. Mira Ian, si volies venir a dir que tot el conservadorisme i tota la hipocresia de la societat anglesa dels 50 són el brou de cultiu per a la gran eclosió de la cultura pop, si havies de fer servir símils vergonyoses per narrar actes sexuals reals o projectats , onanistes o en parella, si tenies d'alguna manera d'acabar advocant perquè la passió per l'art, per la seva interpretació o per les seves manifestacions, pot actuar com a substitut o com a efecte placebo del sexe i de la carnalitat, doncs no et feien falta tantes pàgines. Si volies que els lectors ens composèssim aquest retrat en tons pastís dels anglesos cultes i refinats que prefereixen el te a fer un polvo en l'hora de la migdiada, com diries de molts que prefereixen un Barça-Madrid a una mamada o un plat d'ous fregits amb xoriço a una rebolcada urgent i precipitada, doncs haver-ho posat d'una altra manera: Chesil Beach et fa semblar crític només a la punteta, et fa semblar un viejales consumit pel menyspreu als joves dient-los jo sí que hagués gaudit i t'acaba retratant com un nostàlgic llepafils, com un d'aquests fotògrafs que no salva el tipus que s'ofega per tal de prendre la foto.
Vinga ja, Ian.

13 comentaris:

  1. Benvolgut Francesc .
    No som ningu per a dir-te el que has de llegir però jo no vull perdre es temps amb llibres insuls mentres en hi haun allarga llistaque m´omplen de moltissimes maneres. Ja m´esta bé saber que no he de llegir però.
    No se si t´agrada la poesia actual ( ? ) .Aquest suggeriment es de franc i potser et faci pasar una estona agradable.
    salut. ( content de esser l´unic comentarista en català-pla...de moment ).

    ResponElimina
    Respostes
    1. A diferència de la música, crec que es bo llegir llibres que no agradan, de tant en tant. Els bons llibres ajuden a valorar els bons com els dies de pluja (que ens agraden però no masses seguits) ajuden a valorar un bon dia de Sol. Comparació horrorosa, per cert.
      Impossible per mi valorar poesia. Soc home de prosa, totalment. Constatat científicament.

      Elimina
    2. http://elblogderevistagroenlandia.blogspot.com.es/2012/12/nueva-plataforma-para-leer-y-descargar.html

      http://mariasotomayor.blogspot.com.es/


      Ostres m´havia oblidat es enllaços. Au venga fes un esforç , llig al manco el segon enllaç.
      Ah si , m´agradenes dies plijosos . ( tu ho ets dit ,comparació horrorosa)

      Elimina
    3. A mi m'agraden dos o tres dies plujosos, a tope, però ja quan passen més em dic a mi mateix, eps, aquest solet mediterrani on para??

      Elimina
  2. D'acord. Des d'avui escriure en català en aquest bloc. Si us sembla bé. Malament però en català. Crec que he de.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llibertat absoluta, Alex, ara bé, t'hauràs de plantejar si fer-ho et farà sentir mès còmode.

      Elimina
    2. Coincidesc amb el Francesc, t´has de sentir còmode i lliure.

      Elimina
    3. Jo, al bloc, a Catalunya, i a Illes Balears, sempre m'he sentit còmode i lliure. A més, vull correspondre a l'esforç de l'autor, que ens ofereix un bloc en català i en castellà, 'amb un parell'.

      Elimina
    4. Comoditat, llibertat. Fonamental, a veure com tradueix Google el terme semenfotisme... Ja.

      Elimina
    5. He trucat a l'any 1968, a Arimany, i diu: en castellà, 'pasotismo'.
      Però Més greu encara es. Canvi allò que crec que està malament en google amb el diccionari de Arimany. Imagina el meu criteri. KEEP CALM, aprenc a poc a poc.

      Elimina
    6. Sempre que penso en el terme semenfotisme, me'n recordo d'aquest article, escrit en valencià:

      http://lullviu.wordpress.com/tag/pais-valencia/

      Elimina
    7. Ostres Àlex, quins esforços!! Hauré de fer el mateix amb l'euskera !!

      Elimina
  3. Sobre l'article et contesto en castellà perque el traductor de Google no et faci cap barrabasada:

    Semenfotisme significa pasotismo resignado, hasta el punto en que, harto de estar puteado, llegues a colaborar para que la cosa acabe rápido. Leer el artículo en valenciano (premio a quien encuentre cinco diferencias con el catalán en todo el texto) me ha hecho remover las tripas y malpensar en diferentes niveles.

    1. Divide y vencerás: una presencia débil del habla propia de Valencia sólo hace que fortalecer la prevalecencia del castellano. Si encima se azuza el odio para que la gente no quiera usar la lengua, porque "sus vecinos de arriba son imperialistas y es otro modo de teneros dominados", pues q.e.d.
    2. El señoritismo y lo fino: similar argumento se usó en Catalunya en los 60, cuando, a pesar de todo, el catalán oprimido por los fascistas, resurgía. El uso de un idioma como ejemplo de clasismo.
    3. No conozco sobre la situación del Euskera en profundidad. Sobre la del gallego, las últimas declaraciones de Paco Vázquez sobre niños, recreo y nazismo, me hacen pensar que definitivamente ha desaparecido, no como lengua, sino como actitud cultural.
    4. Qué asco, chaval.

    ResponElimina

Segueix a @francescbon