dimarts, 12 de juliol de 2011

DOLÇA COM LA MEL

Quan el diable s'avorreix, mata mosques amb la cua.
No trobar en quilòmetres a la rodona ni un llibre decent que no hagi llegit ja, fa que em recordi constantment d'aquesta frase.
No m'agraden els mots encreuats.
Em vaig afartar dels sudokus un llunyà dia fa uns sis o set anys, quan em vaig adonar que no servien per res. No és que els mots encreuats serveixin per gran cosa. Si aquestes coses es diuen passatemps, a falta d'un altre nom, serà que és per al que serveixen.

Així que disposo de tres opcions:

Descarto ràpidament la de llegir per segona vegada algun dels meus tres llibres: cal deixar un lapse entre dues lectures d'un mateix llibre. Ha de merèixer, primer, però també els seus records han de reposar fins que comencis a trobar a faltar els seus passatges i les seves frases. La precipitació és la mare de molts errors.

Podria estripar cada titular de la premsa diària fins a la sacietat: què passa amb Itàlia, quan fitxem a en Cesc, com pot ser que es posi a ploure en ple juliol. Però això suposa seguir el ritme de la premsa, i ja m'he enfadat perquè certa premsa no s'ha comportat a l'alçada (a la dels meus capricis, d'acord, però això també és una alçada). A més, gairebé tot el que surt allà és tan trist que els meus comentaris estaran de més, no serveixo per endolcir artificialment, tot és tan apocalíptic (menys per a uns pocs) que ni el més sarcàstic dels meus comentaris va a empitjorar-lo.

Podria formular un legat sobre (contra) cada un dels escriptors les obres he rebutjat, les que s'amunteguen en els prestatges, i que no tinc intenció de llegir. Podria fins i tot comprar un d'aquests llibres i llegir-lo per poder picar després. Això no faria més que enfortir certa fama sorgida d'abocar bilis sobre tot el que es posi pel mig.

Si algú vol aconsellar, serà de gran ajuda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon