dimarts, 28 de juny de 2011

PER QUINZE CENTIMS : CANÇONS DE BURT BACHARACH CANTADES PER DIONNE WARWICK

Porto, ja ho he esmentat, una nota de text A la BB amb idees que m'apunto per al blog.Poden ser frases que se m'acudeixen, pot ser una simple paraula que farà que busqui el primer pretext per intercalar. Pot ser una idea. Quan la faig servir, la esborro de la llista. Així que la primera de les paraules de la llista podria portar-hi com un any, i sembla que avui va a tocar-li, en fi, el seu torn. Amistat. Més endavant estan fidelitat i lleialtat. Semblen una trilogia per crear el lema d'una nació, però no ho són. Ni tan sols sé si les esborraré perquè amb aquest post pot ser que no acabi amb ellas. Arrel d'aquest blog i del curiós ús del concepte a Facebook, certes amistats que anaven enrere en el temps (molt enrere, tant com el moment en què amic és sinònim de company de jocs) han ressorgit. En un curiós (però significatiu) efecte de compensació, algunes amistats no tan arrelades (quan amic ha passat a significar company de treball), però tan recents que, com aquests discos de fa tres mesos quan la seva novetat et fa pensar erròniament que són millors que alguns que porten dècades acompanyant-te, et fan pensar, enganyosament, que són per sempre, de sobte perden aquest estatus.
És una estúpida equació matemàtica impossible de resoldre (perquè el seu resultat seria alhora una altra equació o un nombre irracional o un complicat enigma que inclouria tardes en parcs i xerrades en sortir de l'escola), la qual ens diu: porto trenta anys sense veure a gent, la veig una hora i fan enfosquir a una altra a la que porto una dècada veient d'una manera constant. Seria d'ajuda pensar que, llevat de certs casos, la relació en l'adolescència i la infància rares vegades queda estigmatitzada per la presència de traumes. En l'edat adulta la cosa es complica. No Millor diguem que la compliquem. I ara a què ve aquesta nostàlgia, Francesc??. Fases que un passa, una frase molt semblant a una amb la qual vaig titular un post (títol que tindria molt menys a veure que el d'avui, que és clar quina aigua de font).
Friends podria ser un precedent de moltes sèries d'avui, ja no únicament comèdies de situació americanes com moltes d'aquí, comèdies o no. Una cosa que tindrien en comú les sèries influïdes per Friends és l'ús d'aquest absurd recurs del riure enllaunada (la que t'obliga a pensar que ho has agafat alguna cosa). Ara reposen Friends en un canal al migdia. Fa uns 15 anys no m'hagués perdut ni un minut. De fet, si aquests mateixos quinze anys hagués escrit el bloc pot ser que m'hagués posat pesadet amb Friends.Pobre 6Q, no li hagués deixat en pau.
Llavors rsulta que sí que han passat aquests quinze anys. Ja sabia que els pentinats crespats i voluminosos anaven a semblar caducats. Els jerseis ficats per dins, els pantalons llargs de cintura, les americanes de drap. Les patilles a ran de galta. Tot això estava molt clar. Però els diàlegs, les trames, la hipocresia sobre la qüestió sexual, tractant-se de la trentena en plens anys 90, tot em sembla ja tan terriblement desfasat.Massa amable, no es parla de drogues, amb prou feines concises mencions a l'alcohol.Segurament Friends complir la seva funció (potser Sex and The City també uns anys més tard) de fer creure a les grans productores en sèries de moltes temporades.D'aquest convenciment han sorgit moltes meravelles. Però avui, sent resposta com si d'un Verano azul es tractés, les seves mancances es revelen d'una manera, gairebé, aterridora.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon