dimecres, 8 de juny de 2011

PASSAT IMPERFECTE

Què escriu un al dia següent de penjar un enllaç amb Camilo Sesto??
I quan tenies moltes ganes de seure davant l'ordinador I ja has pensat en moltes coses de les que parlar??

Fa unes setmanes que el meu grup d'amistats de FB compta amb la presència de Pedro Marín. Curiós aquest món, ja que no he parlat mai amb ell. Un familiar m'ho va suggerir, i vaig veure que en el seu perfil era fan de Air. Amb això va ser suficient. Dos factors que sumen. El mateix familiar podria haver-me suggerit, per exemple, a un candidat del PP al qual prestava suport (fet que li vaig recriminar i segueixo fent-ho).Potser també hagués estat fan d'Air, però no ho hagués afegit. Matemàtica pura, el PP sempre resta, Air sempre suma. Després Pedro Marín metralla als seus amics amb continus enviaments de link perquè vegem la seva obra actual. És constant l'home. Jo després de posar ahir a Camilo Sesto, que ja és un pas en fals, he de anar amb cura. Veig Pedro Marín accelerat amb la seva música i amb ganes d'agradar, i, encara que dissimulades, amb ganes també d'enterrar aquest passat associat al fenomen fan.Encara que de tant en tant ho reivindica, per no ser un caragirada. He de ser honest, encara em costa agafar-me seriosament aquests intents (que en qualsevol cas, prefereixo a la digna (a mi em sembla patética) maduresa de Miguel Bosé). Però l'home es nota que ha invertit els seus mitjans, en fer-se clips amb cert sentit creatiu, en envoltar-se de músics, en caçar referències que li facin respectable. Vol promocionar-se. Si ho fan les feristeles d'Intereconomía, no va a fer-ho ell. Comentem sobre un clip de Sid Vicious. Si més no, sap qui és. Així que veuré seus clips i opinaré amb sinceritat de les seves cançons. Tan bon punt faci el que vulgui amb la meva opinió, pot arribar a l'extrem de desamigarme si dic alguna cosa que no li agradi, o potser ho faci perquè li agradi massa el que jo digui (l'adulació és l'únic regal que empobreix a qui el rep: això segur que ho sap).
El meu comentari sobre Sid Vicious era en el fons una mica transcendental. Va morir i això el va convertir en un mite. Sobredosi, assassinats, una núvia, Nancy Spungen, a l'altura de semblant angelet. Mentre els Sex Pistols muntaven semblant sarau, els Clash es dedicaven als seus discos, a obrir el ventall, el pobre ventall dels tres o quatre acords del punk, per visitar, potser no països, però sí barris de Londres on trobar altres cultures. Van trobar influències que els van portar a altres sons, allunyats de la claustrofòbia autodestructiva del punk més pur i coherent. Incoherents, potser, però vius. O morts per causes naturals, de les quals rarament et porten a l'Olimp dels Déus.




Precisament m'ha donat per pensar, aquest matí, i amb la ració extra de pluges (juny??) que portem a Barcelona, ​​sobre el que pot estar passant a Plaça Catalunya.Potser una mort sobtada, heroica, com la que podien haver sofert, d'abandonar definitivament el famós Dia de la Neteja, hagués evitat el que, em temo, està sent un llanguir i una lenta agonia (no puc evitar-ho, penso en aquestes coloms que acabes veient arraconats contra una persiana baixada al carrer). Un procés al final del qual veig un buit, veig un últim grup de quatre o sis persones inassequibles al desànim, agafades a una plaça on pensen que van a abandonar les seves arrels, en la qual pensen que, si se'n van, moriran simbòlicament .
Quim Monzó, heroi aquí, encara que Kiko Amat comenci a enviar-li petits dards, ja s'ha queixat d'aquesta apropiació de l'esperit indignat. Jo no la vaig dir, doncs volia evitar-la, però ell va ser primer. Va dir rastaflauta, que ha de ser el català per perroflauta. Vaig intentar evitar aquesta paraula en els meus posts sobre el tema, però estava surant.Kiko: Quim, amb qui comparteixes editor (Herralde), no s'ha aburgesat. S'ha fet gran, sí, però li dóna tanta ràbia com a molts, veure que per aquesta esquerda s'ha colat el que s'ha colat.
D'aquí la seva ira. Que no és un do.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon