dijous, 9 de juny de 2011

MODELS DE NEGOCI

Sona Pocket Symphony, disc d'Air al qual correspon l'honor de ser l'últim CD pel qual vaig pagar. Aquesta és l'etiqueta que els mecanismes de la meva memòria li han assignat, a falta de cançons, algunes bons intents, però poques amb punch immediat, que en aquest disc trobo alguna cosa a faltar, entre atractius sons amb instruments japonesos alguna cosa de la seva habitual inspiració es va perdre. Els discs d'Air m'agraden més quan la balança es decanta dels instrumentals, tant si són més o menys planadors (els detractors dirien simfònics). Tot i això un disc d'Air és sempre un petit mite personal: des de 1998 no deixo d'estar pendent del que fan, i les seves excentricitats, al contrari, per exemple, que les de Björk, no em repatejen. Res en contra de Björk, per això. Hi va haver breus setmanes el 1993, o així, on, impressionat pels seus dos primers discos, pensava si no era la dona més maca del món, la de major talent, la dona ideal. El segon disc, a més, segur que premonitòriament, es deia Post.



Només espero que recordi en el seu pròxim disc que és una cantant pop experimental, per aquest ordre. Pot ser que unes bones vendes alleugin una mica el deute extern de la seva Islàndia natal.
Islàndia ha passat a ser una mena d'exemple de com una comunitat es revela contra l'ordre establert. No sé com acabarà, ja que estan en una illa, lluny, són uns 320.000 i sempre poden tancar-se al planeta i posar-se a dieta de bacallà. En aquesta Europa civilitzada no anem a enviar els portaavions a cobrar el que ens deuen. Tampoc els convertirem en la nostra Cuba. Així que els islandesos han aixecar-se cada dia i, si aquell toca que es faci de dia, veuen el Sol i somriuen, segur, més que nosaltres.Però jo parlava d'Air, i no puc evitar, doncs no tinc l'espurna de fa uns anys, pensar si Pedro Marín no era fan d'Air per homenatjar a un dels seus espantosos primers hits - el de espantosos crec que no admet discussió, o almenys aquí no ho admet.
Fa dies que vaig preocupat perquè no acabo d'enganxar d'una manera irredempta a cap grup ni cap disc relativament nou. Just des de l'últim disc dels Arcade Fire, i just uns mesos abans a The XX. M'agradaria saber el motiu, però em temo que no hi ha tecnologia que pugui aconseguir aquesta informació. Totes les combinacions són possibles: pitjor actitud davant la música que desconec, però no sempre. No crec que la música sigui avui pitjor que fa 5, 10 o 25 anys. Tot i així, he de reconèixer que vaig suportar discos de Madonna (p.e. Music), però em veig incapaç de suportar els de Lady Gaga. Aquest pot ser un fet determinant.
Tot i això, busco. I vaig trobar això, que pot ser que sigui més del mateix. Veus femenines, lleugerament fantasmals, ritmes arrossegats, o més dinàmics, sintetitzadors que marquen clarobscurs. Satie, Velvet Underground, Mazzy Star, Saint Etienne, Stereolab, Goldfrapp, Françoise Hardy.


I sense tenir en compte el préstec del riff de teclat completament depechemodià...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon