diumenge, 19 de juny de 2011

COMPROMIS D,ESTADA

Ja sé que hi ha qui comença a estar ja molt tipet de la constant reaparició de cert tema en aquestes pàgines, en aquestes setmanes. També, possibilitat existent, que si tot queda en foc d'encenalls, el record es reduirà a aquestes erràtiques entrades on sí, i no, i potser, i tant de bo, serien síntesi perfectes per a tanta xerrameca definitivament, estèril. Però poques vegades alguna cosa bull al teu cap com ho fa en la meva aquesta necessitat de descriure fins a l'últim detall.

Dues frases de divendres a la portada de LV.

Mas: "És kale borroka."

Particularment desafortunada la menció a la realitat basca ara que, sembla, tot està més tranquil. Mas ha de esmentar la soga a casa del penjat. Però això a ell això se la porta fluixa. Mas ha de insistir (alliçonat, però dirà aconsellat, coaccionat, però dirà, associat, pel PP) perquè el pes de la llei caigui sobre els detinguts que, en funció d'aplicar no sé quina punyetera llei, s'exposen a penes de 3 a 5 anys de presó. Molt proporcionat. Molt just. Toca a un polític i veuràs. Nosaltres i les institucions que representem som la llet, som sagrats.

Puig: "Hi ha hagut una simpatia política i intel.lectual excessiva pel 15-M."

Òbviament el de Puig és ja digne d'anàlisis pròpies de branques d'altres ciències. Una seria la psiquiatria. Ja es permet el luxe de marcar a la gent cap a què o qui ha de dirigir els seus sentiments??. Pretendrà teleprogramar la simpatia de les persones. O està una mica gelós que no sigui ell el receptor d'aquesta simpatia?. Jelòs a hores d'ara, Felip??. Pot ser que a mi em caigui antipàtic perquè es posa corbata amb camises amb botons al coll, o perquè la seva mirada em recorda la d'un corrupte com Camps. I pot ser que els de les acampades em caiguin simpàtics perquè es preocupen de que no els passi res a unes centenes de llibres vells. Implánta'ns un xip, Felip, i posa't davant d'una enorme pantalla a controlar fins al que ens excita sexualment. Que no crec que siguis tu, precisament.

Per rematar un nombre molt depriment, LV entrevistava el diputat a qui gairebé roben el gos pigall. Apel.len a un sentimentalisme grogós parlant del que li pregunta la seva filla de cinc anys. Digne del Sálvame, i no pensava veure'm escrivint això sobre un mitjà com LV. Però em rebenta tal intent de sensacionalisme.

Jo hauria de tornar als llibres i nodrir el meu esperit per poder compartir amb qui em llegeixen. Però tots els meus esforços es dilueixen. Podria parlar de Impostura, una curta novel-la de 1984 d'Enrique Vila-Matas, que sense grans pretensions subratlla qüestions com l'aïllament, la frontera amb la bogeria, les segones oportunitats. Que en algun punt m'ha portat a la memòria imatges de Mia Farrow a La llavor del diable, la qual cosa és sempre un enorme avantatge. Per aquest vell tema del individu assenyat a qui els bojos guanyen per majoria.




O esmentar l'entronitzat documental The devil and Daniel Johnston, que em veig incapaç de valorar en la seva totalitat, ja que on cert perfil de crítics cauen com mosques, fascinats, repartint tota classe de superlatius, al meu parer la música de Daniel Johnston em sembla d'una cutrez escandalosa. Erràtica, malsonant fregant el cacofònic, monòtona, mal interpretada. Em sobra aquest morbo: veiem al protagonista amb les ulleres posades en 3D: qualsevol dia se'ns suïcida aquest. Considero que amb el pretext de la divulgació de la seva malaltia (una esquizofrènia maníac-depressiva a la que l'ús de certes drogues va acabar de tirar la mà), acabem rebossant-nos en la nostra normalitat. Què bé estem al costat del panxarrut aquest addicte a la Coca-Cola i amb la samarreta plena de llànties. Què exòtic i què entranyable. Per això, passada com una mitja hora llarga de reportatge i cançons ramplones gravades de manera tosca, passo a altres coses.
Ho intento amb En els núvols d'Ian McEwan i em passa el mateix que amb Chesil Beach. No em crec aquesta cursileria. No m'agrada la constant amabilitat de la seva prosa, com buscant una elegància que a mi em fa anacrònica. Elegància de carreres a Ascot i recepcions amb la reina, sense paraules malsonants, amb tot el món asexuat com angelets del cel. Em va agradar Dissabte i algun dia llegiré Expiació, però crec que ja en tinc prou de McEwan. Potser en el fons és per el que m'agrada més el pop que la clàssica.

Següent parada, que estem en dies de Sónar: Richie Hawtin en uns cascos de perfecta estereofonia. Molt a prop del paradís, encara que no sigui l'hàbitat més propici per al gaudi de la seva música. Vaig comprar Closer (sempre pensaré que no és gens casual que es digui igual que la masterpiece de Joy Division) en una botiga de CD a Sitges. Ara la botiga ven roba i complements d'orientació skate / surf. Però les cataractes de baixos subsònics em fascinen. No cal buscar una melodia, és tan simple com deixar fluir la música i notar que els ritmes poden hipnotizarte fins fer-te pensar que no són mers ritmes. Com els núvols del fallit i infantil llibre de McEwan, Closer actua semblant sempre igual però sense deixar de moure`s. Potser John Self em recrimini tan agosarada comparació, però l'esperit de Hawtin em recorda a certs jazzmen. Crear alhora que gaudir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon