EL POETA AMAGAT

Ja fa molt de temps, encara no havia après. No sé si ho he fet encara. Cap al 1978, o així, a la meva més absoluta adolescència, em fascinava assabentar-me, sobretot, del que passava a Anglaterra: el punk, la new wave, l'illa era una pura efervescència que a mi em tenia absort. Aquesta absorció impedia que apreciés altres coses, quan no feia que algunes les menyspreés. Després hi havia el tema del conflicte generacional, o alguna cosa semblant a això, ja que un germà amb cinc anys més (però dels 13 als 18 hi ha un enorme camí en la vida i en el vam decidir massa coses) no és d'una altra generació, però decididament no era el mateix en aquest país tenir catorze anys el 1973 que tenir-los en 1978. Així que jo no entenia el meu germà. No comprenia que li agradés, ni a ell ni als seus amics, Lluís Llach, o Genesis, o Emerson Lake & Palmer, o Leonard Cohen.O Camel o Crosby Stills Nash & Young. O un disc d'un grup que es digués Osibisa. No és que molts d'ells hagin canviat per a mi, però almenys aquesta irraonable repulsió s'ha mitigat.

No comprenia com els podien agradar aquestes lànguides cançons de Leonard Cohen: Suzanne, The Partizan, Bird on the wire, So long Marianne. Una guitarra, uns cors femenins, poca cosa més. Lentes i cadencioses, quan jo buscava l'energia que trobava en altres discos, no allà.

Ara llegeixo el que els va passar a la gran majoria dels que van ser punks en aquesta època (punks en actitud vital, no només en aspecte), i gairebé me n'alegro, de no haver-ho sigut.

Leonard Cohen es posava americanes i camises planxades en les portades dels seus discos. Mirava a l'objectiu del fotògraf mentre el flanquejaven belles noies. El mirava amb seguretat, fins i tot quan publicava un disc que es deia la mort d'un faldiller. I parlava en una cançó sobre una gavardina de Burberrys.

Encara no li he confessat al meu germà que vaig acabar, alguns anys més tard, comprant alguns d'aquests discs de Leonard Cohen dels que tant em queixava. I Greatest hits va ser un d'ells.

Ara resulta que fa uns dies li han concedit a Leonard Cohen el premi príncep d'Astúries (regles del bloc, les majúscules un se les guanya, príncep defineix una persona com pot definir una galeta farcida de xocolata). Sembla que aquest és un premi que vol acabar fent ombra als Nobel. Una pretensió com qualsevol altra. Li han donat el de les lletres. A mi com aquests premis no m'interessen gran cosa, no m'ha donat temps d'assabentar-me si en donen algun per algun mèrit musical. Però no crec que sigui lògic que l'hi donin per novel o poemes que hagi editat, o per les lletres de les seves cançons. Segur que hi ha millors escriptors que s'ho mereixen (encara que l'altre candidat, Ian McEwan, no em convenç prou, vaig trobar Chesil Beach un llibre cursi on altres ho troben deliciós), però, Cohen?? què passa amb la seva música, que segur que és compresa i gaudida per molta gent que no sàp una paraula del que està dient. Serà que per a aquest príncep la música és un art menor. Menor que els toros, als que sí que va. Bé, ja he anat deixant caure les meves opinions sobre la monarquia.

Kapuscinski, per cert, va guanyar aquest premi fa uns anys, i sembla que sí que l'hi van donar en la seva especialitat. Després de la desbordant demostració de sentit comú que omple les pàgines de Ebano, que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol mínimament interessat en el que passa en aquest planeta, recordo un dels seus moltíssims recordables passatges quan m'assabento que l'oposició del Iemen bombardeja el palau presidencial i fereix el president. El que hauria de ser una notícia en la que em parés i reflexionés, gràcies al plus que llegir Ebano m'ha facilitat, és simplement una curta reflexió: certs processos, certs passos que ens porten a ells, encara no hem fet prou per evitar que es repeteixin.

I ja acabo: avís a la població del Vietnam que una molt maca noia es passeja per allí. Quan riu, els ulls podrien fer passar per local, però no ho és. Gràcies, des de BCN.