Atrotinat: quan alguna cosa està tan deteriorada, sigui conseqüència d'un excés d'ús o d'una certa precarietat en la seva naturalesa, que seria susceptible tant de ser rebutjada com de continuar sent usada, encara que d'una manera precària.
Fa uns 15 anys que tinc un polo verd oliva, de Burberrys. Suposo que aquest color ha evolucionat com a conseqüència de centenars de rentats, però encara es manté una mica viu. Les mànigues estan bastant fregades, i l'interior de les aixelles (siguem fins) està esfilagarsat i foradat, de manera que, quan m'ho poso, he de tenir certa precaució en aixecar les mans (és a dir, no puc posar-me'l per a veure partits del Barça , les celebracions patiria de certa inhibició). Però quan m'ho poso sé que és estiu i sé que s'acosten les vacances. Aquesta sensació supera qualsevol altra. Si algú me'l tirés, i no pogués complir el ritual anual de posar-me'l un parell de vegades, el desemparament calaria en mi.
I atrotinades estàn les botigues de l'acampada, també.
Franquícia: permís que algú posseïdor d'un original cedeix a un altre, per explotar-a canvi d'una contraprestació.
Els Primal Scream, no me'n recordo per part de qui, van ser criticats com una franquícia del rock'n'roll. Per fer un disc gairebé de tecno en Screamadelica i després un altre de rock del sud en Give out but don't give up i així polint-se sub-gèneres en els seus successius discos, sense el mínim pudor, sempre adaptant-se al productor i al requerit pel gran públic. Malgrat el fundat d'aquesta crítica, i de la seva mirada vidriosa i absent, ningú aconseguirà que em caigui malament Bobby Gillespie, del qual recordo amb força precisió detalls d'entrevistes, i sucoses anècdotes, com quan li va preguntar a una virginal Kylie Minogue com se sentia davant el fet que els adolescents britànics la preferissin per àmplia majoria per a les seves fantasies masturbatòries. O quan va esmentar les enormes dificultats que implicava l'enregistrament d'un disc amb tota una banda enganxada a l'heroïna. Provocador o testimoni fidel, Screamadelica té el do d'haver-me descobert la genialitat d'Andrew Weatherall, el seu productor, un altre element que segur que havia deixat transitar les més variades substàncies pel seu organisme. Vaig comprendre que segurament el que més m'agradava del disc era el seu so, que en aquests primers 90 era, per exemple (amb excepció d'alguns passos de The Orb) el primer accés del dub a cau d'orella majoritari. Encara que podria posar-lo més sovint, aquesta portada, que em resulta vagament mironiana, però en qualsevol cas emblemàtica com la seva música, encara em recorda certs temps, ja llunyans, on la millor música possible era també la més venuda. De vegades deixar les coses enrere no és el mateix que superar-les.
Pre-Weatherall: mitjà tempo lleugerament romanticona i stonià, amb una secció de vent un pèl desubicada.
Post-Weatherall: cors negroides, piano potent, vents gairebé de trofeu medieval.Fucking genius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada