dijous, 5 de maig de 2011

SUPERHOME

Jordi Basté ha definit aquest matí l'afer de l'abatiment d'Osama Bin Laden com una brillant sèrie de TV de la qual pot ser que tinguem segona temporada. Ho ha comparat amb El ala oest de la Casa Blanca (ho sento, no he tingut temps físic de veure-la) i 24 (sí que he vist algunes temporades i no crec que passi d'un car entreteniment amb molt pocs aspectes de credibilitat). Realment és difícil no prestar atenció: a la fascinació intrínseca dels grans espectacles americans cal afegir que, tots ho sabem, el món encara no s'ha recuperat de l'11-S. Deu anys no són suficients. I aquesta profunda crisi, aquesta crisi que molts no comprenen que en realitat és la generació d'un nou estat de les coses, és simplement una ona expansiva del que es va iniciar aquest dia. 
No sé si de broma o de debò sembla que molta gent opina que és una aplicació unilateral de la pena de mort, disfressada d'incident armat, com per afegir-escenografia cinematogràfica (crec que serà inevitable que es facin unes quantes pel lícules sobre aquests fets, amb milers de llicències creatives de tota classe). I llavors alguns entranyables partits de la vella esquerra, aquesta esquerra que de romàntica s'acaba passant, ja que l'amor a vegades et debilita, es pronuncien en contra totes totes i parlen de l'imperialisme i de la policia global i treuen vells fantasmes.Declaradament d'esquerres com sempre m'he manifestat, també aquí he deixat bé clar que no sóc, per a res, un anti-ianqui. Jo li demanaria a aquests polítics que deixin aquestes forces per a combatre per la igualtat de classes aquí, en el seu entorn més proper. Que criticar a qui està a milers de quilòmetres és senzill, ja que no va a prendre's la molèstia de venir a contestar-te. Però si volen ser una esquerra propera, que es centrin en les empreses que anuncien beneficis rècord amb una mà i signen ERO amb l'altra, que no tolerin que els governs conservadors aixequin el peu amb els impostos a les rendes i als patrimonis indecentment desproporcionats. Per això haurien de servir, això de posar verd a USA ja està molt vist. Perquè segur que ho fan bevent-se una cocacola. 
Don DeLillo forma part d'una classe d'escriptors americans relativament homogènia. Al costat dels Richard Ford, Cormac McCarthy, Philip Roth, i algun altre que em deixo, es tracta d'un grup d'escriptors ja en les seves seixantenes llargues, és a dir, amb passats arrelats al Vietnam, Woodstock, Corea, Watergate, etc, i que s'han erigit en cronistes del que ha passat en les últimes dècades. Novel-les que parlen de divorcis, de classe mitjana, de l'Amèrica profunda, d'apocalipsi, d'executius al límit. Incapaç com sóc de comprendre tots els matisos de certes paraules i certes construccions verbals, culpa d'aquest anglès enfocat al món dels negocis, i no al de la literatura, que vaig aprendre, opto per llegir les seves obres en traduccions al castellà. Cosmòpolis, en la qual estic ficat, tracta, de moment, d'una doble odissea d'un acabalat especulador. Tot, fins a les 40 pàgines que m'he llegit, sembla que es produeix pel seu avorriment i per aquesta masculina competitivitat de complicar un tot solet fins a la vida teòricament més plàcida. Seguiré informant, ja que ara mateix és tot el que puc oferir. Bon estil, dinàmic (crec que no sempre li agraïm força a les bones traduccions), i espero que sigui la metxa d'un renaixement, perquè de vegades, costa posar-se. Que l'hi diguin a 6Q, que espero que no caigués en la mateixa emboscada que Osama (setmanes sense penjar res, xaval).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon