dimecres, 4 de maig de 2011

EL COP DE PUNY A LA TAULA

El normal és que no torni a parlar del tema fins el dia 29 de maig. Igual que ahir a aquestes hores, no sé en quins termes em tocarà expressar-me en aquest no tan llunyà dia. 
Administrar les victòries amb elegància és una cosa fonamental en certs nivells associats amb l'elegància i la cavallerositat (nivells que aconsellen vestits foscos i camises llises). Així que vaig a intentar caure en aquest patró. L'altre patró diria que hem obtingut ja una victòria parcial (ells no tindran la desena), que esperem que sigui preàmbul d'una total (la nostra quarta). Serie, en aquest cas, mesurat, i tallaria en la frase que hi ha qui ha passat de ser un mal guanyador a ser un mal perdedor. 
L'elegància suposa, entre moltes altres coses, contenir els instints més primaris, i substituir-los per reaccions més subtils, per evitar l'ofensa. L'elegància és per tant, en certa mesura, capacitat d'autocontrol (sóc capaç de veure un avió escrivint-ho al cel). Passa que aquest autocontrol, conegut pel rival, suposa en moltes ocasions empassar saliva (o bilis o gripaus, trieu). Així que vaig a defensar el cop a la taula que va pegar Jan Laporta fa ja uns set anys. Si era alguna cosa planificada, o li va sortir el conill del barret, ja gairebé tant em fa. L'abril del 2002 (crec, potser 2003) el Barça va jugar una altra semifinal de UCL contra el Madrid. Un Madrid calcat al d'ara, construït a base de diners, prepotència, jugadors caríssims, i males maneres. Un negat Joan Gaspart va enfrontar a aquest equip una estrafolària barreja de jugadors holandesos, algun jugador del planter, altres estrangers. Vam perdre clarament, va ser una vergonya. Avui no hi ha vergonya (per molts mitjans que s'entestin a que hauríem de tenir-la, però mitjans als que ja sabem que no anem a fer cas). El nostre cap està alt, i potser ho estigui més encara en breu. Com la sístole i la diàstole, de moment el nostre primer moviment està marcat: ells ja no poden guanyar. 

Trist però triomfant sona Scott Walker en Orpheus, o a Mrs Murphy (història adúltera amb totes les forces). 

I ara he de tornar, després d'aquests esgotadors dies, a l'essència d'aquestes pàgines Ahir, coincidint amb l'anunci de la mort de Bin Laden, La Vanguardia es va publicar per primera vegada en la seva història en català. Dins dels preàmbuls d'aquest fet (defensat persistentment com una decisió empresarial en recerca de negoci), el mateix diari va publicar una entrevista en una certa profunditat que li va fer Pilar Rahola a Javier Godó. Aquesta vegada l'afegit Comte de Godó no acompanyava persistentment a cada menció del seu nom, circumstància que em va fer pensar.Després arribava a un nivell de certa intimitat on l'editor manifestava tímidament certs aspectes íntims de la seva ideologia. De sobte em vaig parar en una visita que Isidre Fainé (de La Caixa) i ell, van fer al rei per explicar-li el projecte. I em va sonar massa, el fet, encara que potser sigui la forma de descriure (Rahola és Rahola al cap ia la fi) a una petició de permís. Aquesta és la qüestió que algun dia, generació arribarà que ens empentarà a això, hem de plantejar. Prou de excusar-se, n'hi ha prou de caps baixats, n'hi ha prou de sentiment d'intimidació autoinflingida. Així que, amb tots els enormes esforços i pífies que això em portarà, la meva intenció des d'aquest moment és que tots els posts siguin bilingües, així que us esperen textos en castellà plens de catalanismes, i a l'inrevés, perquè Google Translator haurà de ajudar-me.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon