dilluns, 9 de maig de 2011

EL MES ALLUNYAT DE UNA MELODIA

Entre aquestes lectures mandroses que un engoleix el cap de setmana (engolir seria la paraula adequada ja que és com un quan va a la nevera quan s'avorreix) ... dominicals, premsa endarrerida de la resta de la setmana, coses que caminen per casa, llegeixouna frase que retinc: la maduixa és un fruit que no admet massa manipulació. Corrents d'associació d'idees: la primera vegada que recordo haver menjat maduixes amb nata, i que ja està, fa tant, ancorada a la meva memòria. Una celebració familiar en un restaurant, on les van servir de postres. També: posts diversos que queden guardats en la memòria de blogger.com ... eterns esborranys amb pocs aspectes de superar aquesta provisionalitat, més bé condemnats a l'eterna provisionalitat. De vegades serien suportables si no insistís tant en tocar-los i perfeccionar-los i treure'ls aquesta frase o substituir aquesta paraula lleugerament reiterativa, lleugerament cacofònica. Un, el més recent que recordo, un títol horrorós que méstalviaré ruboritzar-me a recordar, un tema, els recopilatoris i els discos de sessió a què era tan aficionat, en altres temps.
Kid A, de Radiohead, a un volum digne perquè no només sigui jo qui en gaudeixi. Veïns dels pisos i edificis adjacents, és justa reciprocitat doncs jo sento classes de flauta i classes de piano, i plors de nadons amb pares que no assimilen (com em va passar a mi) els preceptes del mètode Estivill. La ciència del son. Què evocació.
Respecte a l'article: era fàcil despatxar-ho en dues o tres frases. Com mira que és de difícil és trobar just una cançó quan el disc de sessió està fet en un sol track, sense talls. L'incòmode que es torna editar aquests talls, vols usar-los per confeccionar el CD perfecte, cent temes sense fissures, però, una altra vegada més, no podràs. El camp no mereix portes i la música no pot ficar-se en 100 cançons ni en 50 discos ni en 10 artistes. Ningú t'enviarà a una illa deserta, així que conserva les teves milers de discos, que falta et fan, cal aportar coses.
Cosmopolis, de Don DeLillo: després de tres intents concloure que no és el llibre, o no és el moment, o no sóc la persona, o no la reencarnació de la meva persona en què pugui gaudir-ne. Sense arrencades en fals, sense decepcions, ja són tres vegades que miro, nerviós i dubitatiu, la prestatgeria a la recerca d'una altra cosa. Component d'una espècie de tercera via entre l'angoixa eternament adolescent de Bret Easton Ellis o David Foster Wallace, i la maduresa lleugerament decadent de Roth, McCarthy, o Ford, no sé que li passa a DeLillo perquè no m'enganxi. Així que em proposo un nou intent amb Murakami.
El cap de setmana, en blanc. Veig 6Q ja Lydia que tornen, un a la càrrega filosòfic, Lydia en una certa vena agredolça. No li dono més voltes, el meu camí para aquí, una estona, però segueix ferm.
I per espantar a uns quants anava a penjar unes quantes seqüències àcides de Maurizio, hipnòtic guru del dub més malaltís, però ho deixo per un altre dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon