dissabte, 14 de maig de 2011

EFEMERIDE I CUISSOR

Bob Marley va morir avui fa trenta anys. Tot i que 6Q percep un poderós olor de naftalina davant mencions com aquesta, he de reincidir en la condició de Marley com divinitat virtual en aquest submón, la seva poderosa influència (mireu, i eviteu mirades esbiaixades, la presència de la seva imatge entre les noves generacions), però, sobretot, en la atemporalitat absoluta de les seves composicions.
A la vista dels resultats publicats avui respecte a certa votació d'ahir al Congrés, no em queda més remei que afegir el PSC a la ja nodrida llista de partits polítics als quals no votaré. Cada vegada ho tinc més difícil, però és que s'ho guanyen a pols. He de fer esment de l'enorme tenacitat amb què cert familiar se m'ha justificat per prestar, de manera local i puntual, el seu suport a cert candidat del PP. Sentint molt la meva intransigència, de moment (i aquest moment es pot prolongar dècades) el PP és personal desqualificant, almenys, cosa que sé que no passarà, mentre les seves figures de referència condemnin obertament el franquisme. Seguint amb un cert afrancesament iniciat ahir, avui sona Bertrand Burgalat i el seu catàleg de remescles i producció per a altres artistes. Em vaig suscriure a les seves notícies en Facebook i m'agrada Burgalat. Em recorda a Houellebecq, fins i tot físicament, d'una banda per aquest lleugerament passat de moda posat de etern rebel, un pèl ingènua, posant amb un discutible pentinat, sense por al ridícul. Houellebecq posa sempre, o gairebé, fumant (cosa que feia també Bolaño). Potser aquest comentari no vingui al cas.
En qualsevol cas la música de Burgalat, la del seu cim, fa uns 8 o 9 anys, és fresca i estiuenca, és una música per escoltar en moments previs o posteriors a sopars plens de cosetes lleugeres. Fa servir el piano Rhodes i el vibràfon, i no té por de ficar congues. És com una mena de barreja impossible entre un cert misteri mediterrani i una pulsació de guerra freda, com si el bloc de l'est hagués avançat més enllà de les costes de l mar Adriàtic, arribant a Itàlia o potser a tenir alguna fosca ambaixada a la Costa Blava, o en el mateix Montecarlo. Gandules blanques i blaves, jubilats centreeuropeus, homes aferrats a vestits foscos, per poder amagar l'arma.
Ladytron, grup britànic amb certa repercussió allà pel 2001 (i amb una interessant connexió búlgara), potser passin més a certa història particular per la inspiració de certs pentinats, o el seu gest de complicitat al nomenar homenatjant a Roxy Music. En tot cas, Bertrand Burgalat va aportar lluminositat amb la seva remescla.

http://www.youtube.com/watch?v=zZgkou4z2c0

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon