dijous, 7 de juliol de 2011

NO MOLESTEU ALS OFICINISTES

Traducció del post original en castellà del 7 de juliol

Fa uns dies vaig trucar a les oficines de l'editorial Random House Mondadori. No és la meva editorial favorita però té autors interessants, i volia saber si hi havia manera d'aconseguir un parell de llibres esgotats, descatalogats. Per abreujar, la classe de llibres que, en saber que és difícil aconseguir, es converteixen en un potent objecte de desig. Després d'un parell d'intents, vaig parlar amb algú que semblava poder ajudar-me. Després de facilitar-li els títols dels llibres, els seus autors, els seus editorials i col.leccions inicials, i el meu número de mòbil, encara estic esperant que em diguin. Farà uns deu dies.
És clar: les grans editorials tenen més interessos que el lector individual mig tronat al qual li dóna per buscar un llibre que es va editar ja fa temps. Estan per promocionar més el que es ven com xurros que, en el cas de Random House Mondadori, és l'última deposició d'Isabel Allende. Que els cridin les distribuïdores i els demanin exemplars a centenars, que el pobre diable que els demana El dia del watusi ja es buscarà la vida.
La meva intenció era ficar a la maleta una gran trilogia: o la de Deptford, de Robertson Davies, o Tu rostro mañana de Javier Marías, o El dia del Watusi de Francisco Casavella. I acompanyar amb altres dos llibres més curts, apostes més segures, doncs què faig jo si tota una trilogia se m'ennuega i no tinc opcions.
Aquesta és la situació ara: Kapuscinski i les seves 340 pàgines han durat un dia i mig. Murakami i 266 pàgines just un altre dia. I ara he de fer que les 700 pàgines del poder del gos de Don Winslow, em durin com una setmana, o em veuré obligat a rebuscar en la minsa oferta de llibres de què disposen els llocs de premsa. Comptant que m'agradi. Si m'agrada molt no podré evitar devorar-lo. El que he llegit fins ara sembla certificar aquesta situació.
Dedicat a l'amic que subratlla frases en els llibres que llegeix:
Al sur de la frontera, al oeste del sol, ha resultat agradar molt més que Tokyo blues. O potser aquest llibre a mi li ha agradat més que aquell altre al Francesc de fa uns quatre anys. Murakami comparteix cert estil en aquests dos llibres: el punt de vista lleugerament nostàlgic d'adolescències singulars. L'ús del record musical com a referència d'ancoratge d'aquesta nostàlgia. Certa individualitat salingeriana, on l'engany i la mentida es justifiquen com a mals menors enfront del mal major de la sinceritat nua.La maduresa com una mena de malaltia que lentament pren les regnes dels adolescents sans que seríem per sempre. La presència sempre amenaçadora de certa tendència suïcida que sembla manifestar-se com a únic remei universal per a mitigar l'angoixa. Llegiré, almenys, un llibre més de Murakami, ja que he de esbrinar si aquests són els trets que defineixen el seu estil o és capaç de defensar-se en altres contextos.Fins ara l'únic que puc dir és que em sorprèn que un escriptor amb un to tan intimista tingui tal èxit. Encara que la seva prosa directa i poc donada a entretenir-se en detalls és una molt bona carta. Les pàgines van que volen.

Suposo que al oficinista de Tusquets no li molestaria tant que els lectors, reals o potencials, dels seus llibres, el truquessin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon