dimarts, 19 de juliol de 2011

LLUITA ARMADA

Un s'enfronta a moltes situacions. O les afronta, que té un matís diferent, una mica menys bèl.lic i virulent.
La gran majoria dels bloggers amb els quals mantinc parentiu real o virtual estan mig adormits. Només William 's luck i John Self mantenen un cert ritme d'edició més o menys sostingut (potser perquè comparteixin noms en anglès i vagin amb horaris europeus amb el que no cedeixen amb tanta facilitat davant l'ensopiment estival).Una altra gent està realment perduda, una pèrdua que a mi em manté en el dubte de si és causat per una sana i prolongada escapada (aquesta pròpia d'aquesta època, en què fuges de qualsevol cosa que tingui un teclat), o més aviat es tracta d'un voluntari silenci (i hi ha silencis meditatius i silencis de circumspecció i silencis contens).
També hi ha silencis sense retorn.

Somni que em queda marcat: envoltat d'una multitud, enmig de la cridòria, un polític és acusat de malbaratament. Ensenya un document on demostra també clarament que aquest malbaratament li ha estat tolerat i promogut per un altre polític. La gent s'encrespa (cal veure la de voltes que hauré donar a partir d'ara per evitar el sobreexposat verb indignar), comença a haver crits d'Independència i, en primera persona, jo, demano l'aixecament, les armes, la lluita.

Fa uns 20 anys en un canal, no recordo si La2, quan desconnectava per programar en català, o a TV3, sortia una guapa presentadora anomenada Inka Martí. Amb un aspecte plenament germànic, no sé per què, en aquella època encara sorprenia que gent amb aquest aspecte físic (crec que era de mare alemanya) sortís parlant en català. No sabíem que avui els nostres fills tindrien companys a classe anomenats Cosmin o Sung Fu o apelllidados Cachipuendo o Lam.
Inka Martí m'agradava molt, físicament. Em semblava d'una bellesa i elegància natural i no podia deixar de mirar-la. Als seus 47 anys, conserva ambdues qualitats, però ja he pogut deixar de mirar-la. Consultant en Wikipedia llegeixo que va néixer el dia de Reis de 1964. Viu en parella fa uns anys en una casa, intueixo que magnífica, a l'Empordà. La seva parella és Jacobo de Siruela, que no sé si és un nom real o una adaptació, però que perquè ens entenguem, és fill de la duquessa d'Alba. Van fundar una editorial, Atalanta, encara que aquest home (amb una parella anterior) ja posseïa l'Editorial Siruela, fa uns lustres. No suporto la noblesa ni l'aristocràcia, però, alhora, respecto a qui es decideix a publicar llibres ia divulgar la cultura. Aquest respecte inclou tot tipus de bojos, segurament molts més del recomanable. Encara que es tracti de cares edicions luxosament presentades i amb cert incòmode afany minoritari que coqueteja amb l'ostentació, com són les de Siruela. Sempre disposats a autors rars, a portades i enquadernacions que res tenen a veure amb les edicions de butxaca on les fulles s'ondulen graciosament recordant esquitxades de nens entremaliats capbussant-se a la piscina. Dels quals la meva prestatgeria està plena. No tinc un llibre de Siruela, ni d'Atalanta.
Ara han publicat un llibre on Inka Martí escriu sobre els seus somnis. Els apunta i els relaciona i els analitza i lliura el resultat al món, que falta hi fa .La entrevistaren fa uns dies en LaContra de LV. Vaig dir que parlaria.
No ho he llegit el llibre ni penso fer-ho. Bastant he tingut amb aquesta pactada i castrada entrevista on en comptes de parlar d'alguna cosa interessant no fa més que parlar de la seva psique.
Em sembla un caprici de nens rics (encara que passin de la quarantena, continuen comportant-se com tals) als quals, segurament, la placidesa de la seva vida i algun núvol de marihuana de la cara els hagi sumit en vagues  al-lucinacions sobre el fet que el seu món interior interessi als altres. Si estan disposats a ser editors, a part de l'escàs nivell d'autocensura i l'elevat d'autocomplaença d'editar aquest llibre manifesta, que usin els diners (el qual dubto que sigui un problema) per a autors novells.
Sento de debò estar tan fastiguejat. Potser és la falta de son.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon