dimecres, 20 de juliol de 2011

EL MILLOR BORRATXO DEL MON

Amb tots els respectes, no suporto el to excessivament intimista en les coses, i menys en les que escrius i llegeix (o podria llegir) tothom. M'incomoda, m'acaba semblant narcisista, que és una gradació d'egoista, és una radicalització del pitjor d'egoista, millor dit. És aquest punt en què un es tanca a l'habitació de si mateix i pensa que als altres els importa, què dic els importa, els entusiasma, el teu més íntim sentiment o la teva més íntima sensació. Aquí intento fugir cada moment d'aquest to, encara que just aquesta confessió, ostres , que malament sona això de confessió, ja sigui una concessió al intimisme.

M'hauré emborratxat unes 300 vegades. Potser més, no vaig pensar la primera vegada, que havia de ser sobre els 16, en portar una llibreta i anar-lo anotant, com Inka Martí amb els seus interessants somnis. El càlcul és summament barruer. Fases a l'institut, a la facultat: festes, esdeveniments, celebracions. Nits d'estiu, caps de setmana, revetlles, caps d'any. Sopars d'empresa (ho vaig dir, qui els suporta sobri??). Algun dinar d'empresa. Ah, i el servei militar: aquí hi ha el nucli important, ja que vaig passar sis mesos, potser set, gairebé sense moments sobri.Tot era una borratxera i una ressaca constant, contínua, amb brevíssims, diria que involuntaris pels quals demano perdó, moments de lucidesa. I Osca i els disco-bars d'Osca i la música, de la que recordo ben poca cosa: Like a virgin de Madonna i Solid de Ashford & Simpson. Compta això com els prop de 200 dies que van haver de ser, o com una única melopea descomunal?. Sóc un alcohòlic? De cap manera. Puc acumular setmanes sense beure una cervesa, amb prou feines bec vi, i els licors caduquen en un moble bar que, quan me'l miro, penso en què cony fa aquí, destorbar és el que fa, i actuar de receptacle del contingut d'un darrere l'altre de tristos lots de Nadal d'empreses que sempre fan un esforç. És un bar sense clients que ocupa com la tercera part d'un metre quadrat. Al preu del sòl a Barcelona, ​​uns 2000 euros de superfície trist i desaprofitada.
L'única víctima de les meves borratxeres vaig ser jo mateix. Aquestes neurones que diuen que es moren. Pobres bous endarrerits del ramat de neurones que van més ràpides i decidides. Bé, va poder haver danys col.laterals: els amics, alguna núvia, alguna no núvia, que van suportar la meva loquacitat i hilaritat i escàs sentit del ridícul en aquestes condicions. Perquè sempre he estat (o jo o el meu àlter ego, el que sorgeix amb prou feines em bec una segona cervesa) un bon borratxo: mai m'ha donat per plorar ni per lamentar ni per posar-me de mal rotllo. Una cosa que m'enorgulleix. Una altra cosa que no he fet ha estat conduir en aquest estat. No em vaig treure el carnet fins després de la mili, cosa que treu les sospites sobre gran part de les meves borratxeres.

Així que des d'aleshores les turques han anat corresponent-tant amb ocasions assenyalades com amb actes de responsabilitat per part meva. Begut, però honrat.
El que no m'imaginava, ebri o sobri, era que si m'hagués donat per saltar aquest petit matís i, per avatars del destí, hagués comès algun delicte sota els efectes de l'alcohol, ergo, atropellar mortalment a qualsevol innocent transeünt, m'hagués estat de gran ajuda, d'una ajuda gairebé exculpatòria, haver ludit pertinença o relació amb algun dels següents lobbies d'aquest país: toreig o folklore. Si estàs ficat en això, pots fer el que se't vingui de gust. La pressió popular pot ser que et aclapari, però sempre obtindràs comprensió general i, en darrer terme, seràs declarat un personatge d'una cosa així com interès públic, cosa que et garantirà benevolència, i en qualsevol pas, que el pes de la llei sigui ostensiblement més lleuger. Quan algú llegeixi els meus deliris polítics i es pregunti un dels motius pels quals m'incomoda la nacionalitat que figura en el meu DNI, que pensi en això.
O alternativament, i em temo que no vaig a equivocar-me, pot pensar també per què, en breu, ens governarà, de manera implacable, el PP, tot i assumptes com el d'avui, Camps, ja sabem

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon