divendres, 8 de juliol de 2011

LA DERIVA DELS CONTINGUTS

La casualitat, o les circumstàncies, a falta de motius més palpables, són els que fan que porti unes setmanes en les que això, més que una bitàcola, és una crònica.
Ara vaig (vaig anar, tot ja és un passat tan remot que fins i tot ja he somiat amb una Plaça de Catalunya neta, asèptica, ordenada, tan teutónicament composta que només el qualificatiu de onírica se li ajusta sense lliscar) a veure a les acampades. Narro el que veig. Torno a anar, torno a narrar. Diferents ulls veuen diferents places, com les llums en la sèrie de quadres puntillistes de Monet. Crític, sense passar-me, és a dir, crec que hauria d'haver criticat més sanguínies, als mitjans del Grup Godó. Tot i això els sóc fidel. O potser he deixat que s'ho pensin. Però en el tema de les acampades és com si haguéssim tret una conclusió idèntica per mètodes diferents. Cosa que em descol.loca.
Ara llegeixo aquests llibres al llarg d'aquests dies i els vaig enumerant i els vaig ressenyant en l'ordre en què els llegeixo i de vegades l'opinió del llibre anterior taca la del següent i sembla, com si usés un crossfader, que l'últim paràgraf contingui paraules del que va a continuació, amb paraules en diferents ritmes i tons, però que poden quadrar.
Igual que Cass McCombs i els Sparks poden conviure en una selecció, alguna línia caldrà que faci coincidir aquesta fragilitat dels insegurs i acomplexats adolescents de Murakami amb els implacables sicaris de gallet (i coses pitjors, la del gallet fàcil és una mort envejable moltes vegades) fàcil de Don Winslow. 200 pàgines d'immersió després, l'únic que em preocupa respecte a El poder del perro és que comenci a llegir-lo amb el que els Orbital (un d'ells, impossible recordar quina) van descriure com ull pornogràfic: una mena de fast forward que et fa saltar determinats passatges per buscar els moments d'impacte: tortures, crueltat, massacres, ajustaments de comptes. Temo que això em faci perdre matisos, temo que això em precipiti en la seva lectura, temo que en dos dies hagi de rastrejar llocs de premsa on, al costat de espantoses publicacions sensacionalistes en holandès o alemany, o malèfiques revistes de mots encreuats, l'únic alè d'esperança és 1Q84 (i no li toca encara el torn a un altre Murakami).

Això abans que aquesta estranya sensació d'avorriment programat converteixi els meus somnis en deliris i corri l'agost a fer-me un primer tatuatge del qual penedir-me al setembre.Encara que segur que abans que això passi apareixerà alguna cançó que em convenci del contrari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon