dimecres, 1 de juny de 2011

JARVIS COCKER, EL MEU CAP

Vaig tenir uns anys un cap que s'assemblava a Jarvis Cocker. He tingut, o tinc, caps amb diferents semblants: de Flavio Briatore a Jorge Valdano, passant pel Comte Dràcula.El de la semblança amb Dràcula no es limitava només a un semblança física. Després de tornar a veure el vídeo de Common people, me'n recordo del que s'assemblava a Jarvis Cocker. Ulleres de pasta, cabells lleugerament enganxats a la cara, aspecte un pèl alterat. Cal veure les calades que Jarvis Cocker li pega a la seva cigarreta al documental sobre Scott Walker. Literalment sembla que hagi de absorbir-la d'una sola d'elles. Per a qui vulgui comprovar el reduït que és el meu univers, en aquest documental també surt Goldfrapp, i els Radiohead. Si Bowie sortís amb trenta anys menys, ja estaríem gairebé tots. Per simpatia o per qüestió d'afinitats, el que semblava a Jarvis Cocker va ser el millor. Llàstima que l'empresa pensés d'una altra manera.
Fa dies que vaig llegir un article sobre els hipsters, aquí anomenats gafapastas. Tenia ganes d'escriure sobre això, encara que no sé si quedarà tot dit en aquest post. El d'ahir està recent, i potser tingui continuïtat doncs tornaré allà, buscaré el finlandès, i li donaré la seva còpia. Precisament esperava trobar allà a uns quants gafapastas. No sé si la seva escassa presència allí no acabarà confirmant certes reticències generalitzades (que els gafapastas són simplement pijos alternatius que han llegit certs llibres i escoltat certs discos), però m'hagués alegrat veure algun, potser una noia que es semblés a Isabel Coixet, o Russian Red (que en realitat no necessita ulleres però se les ha posat per alguna foto). Si hagués estat la mateixa Isabel Coixet li hagués demanat almenys una pel lícula on la temàtica no es retorça i convidi al plor. A Russian Red no sé que li preguntaria. Em tallo davant les noies guapes, de vegades.
Tornant als hipsters, està clar que des d'aquestes línies comparteixo més amb ells que amb els mossos de l'acampada. Encara que no he anat prou vegades al Born, ni he llegit Zizek (però ho vaig buscar a la biblioteca). Passa que si realment estan ficats en les seves coses, allà no pinten massa, en el fons. L'apreciació de Lydia, que va compartir l'espai i el moment amb mi (sense saber-ho cap dels dos, la qual cosa ens ha de fer reflexionar sobre amistats virtuals), m'ha donat una mica de llàstima. No sé si volen estudiar o treballar, o esperen que la seva pressió canviï les coses. Sé que allà no hi havia un lloc on demanessin idees però sí on demanaven menjar. És a dir, es pot prescindir del cervell però no de l'estómac. Sé que totes aquestes cèl lules, cadascuna a la seva botiga, em va fer pensar en aquesta estratègia d'Al-Qaida, de les cèl lules dorments. Em desagrada que es va orquestrant una campanya en contra seva, com intueixo que comença a prendre forma. Perquè no donen una bona imatge d'aquesta la nostra ciutat que necessita del turisme. Però és que no sé si tots tenim cadenes d'hotels. Crec que no.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon