dijous, 13 de desembre de 2012

MIG MILIO

Solemne, íntegre, digne: els grans caps no necessiten corbata
No és bo escriure sota la influència del cabreig : ahir m'ho va dir Marcelo i, com sóc tossut, no li dono tota la raó (ja m'ho passo molt bé esbudellant a qui s'ho mereix), però sí una bona part. El pitjor és que em quedo un percentatge que ja n'hi ha prou: ja sé el que diuen dels pans i els vins i els peixos i l'aigua (els que creuen), doncs creieu-me: sóc capaç de molt amb un petit potet de vidriol, o de bilis, o de quina sigui la substància (líquida o sòlida) que estimuli la meva voracitat, gairebé insaciable, de trobar a qui culpar ja no dels meus mals sinó dels del planeta sencer. Així que, infermera, faci passar al següent.
Qué són la resta dels nord-americans als quals no els hi ha donat la gana veure Treme. Perquè amb aquests estic molt emprenyat: sí, són centenars de milions, però igual si em donen temps i eines de planificació tinc temps per a tots. Doncs aquests són els que no veuen Treme, que s'ha quedat amb una audiència mitjana de poc més de mig milió en la seva tercera temporada, cosa que, suposo, ha tensat la corda d'HBO fins a un nivell difícil de gestionar. Amb la qual cosa s'ha instat els seus productors a resoldre la sèrie en una quarta temporada de durada indeterminada, però que, estimo, serà breu, quan la tercera ha estat de deu episodis. Bastant serà si els hi deixen fer quatre capítols estàndard i una final d'una horeta i mitja. No sé, com em comporto de vegades com un nen picant de peus, si jo fos en Simon els diria doncs aquí està: aquestes sèries no acaben. Simplement deixes de posar la càmera i ja està: la vida segueix i la mort segueix. Sobretot la segona, no us càpiga dubte. Així que posaria un munt de tickboxes amb "No sé" a les preguntes de si la xef sexy aguantarà tantes tonteries a les que l'entramat empresarial l'està sotmetent, si el músic amb tendències toxicòmanes resoldrà la filia pels trets orientals o si el gran cap Lambreaux sucumbirà al limfoma. Per què: a les sèries de David Simon les coses no van d'això, de si es casen o moren o triomfen o fracassen. Va d'éssers vius (massa, segur, en Treme l'enorme coralitat de la sèrie és un sever test per als acostumats a les sitcom que es desenvolupen amb tres tios en un apartament i, com a molt, gent que entra i surt) i de les seves relacions i sembla anar, perquè segurament mai ho sabrem, de com aquestes relacions acaben confluint perquè aquestes persones divergeixin i convergeixin. Va ser així a The Wire, i l'ona expansiva va trigar (triga: no para de créixer) anys a fer entendre a la gent que certes sèries no són per ser agradades si no per ser viscudes.
A l'alçada del vuitè capítol de la tercera temporada, jo ja oloro a mar i sento calma absoluta quan veig les parets afectades per les inundacions de la supèrbia presentació. Quan veig aquestes imatges, de desgràcia i desolació, acompanyades de la cançó de crèdits: alegre, festiva, optimista. Aquesta seqüència de crèdits inicials, magnífica, és el meu efecte Pavlov. El que ve darrere no sempre és agradable, no sempre és pura fascinació: de vegades és el retrat de la pura rutina en càmera psíquicament fixa. Tant me fa: no tiraré els comptes, i mig milió són molts, també. Però els altres són uns cabrons.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon