divendres, 27 de maig de 2011

COBDICIA, COBDICIA

Em vaig recolzar cap enrere, vaig xiuxiuejar, "joder", i em vaig aixecar cap a la nevera. No gaire plena, tocarà anar demà a la compra, però còmodament plena.

Això és just el que vaig fer ahir, no recordo el moment exacte, mentre veia Inside job, documental que es va dur, estic gairebé segur, l'Oscar fa uns mesos, que recrea, sobre la base de nombrosos testimonis (alguns d'ells en situació de creixent hostilitat cap l'entrevistador), tot el procés que ens ha portat, de la mà de molts poderosos, a la nostra situació actual.

Molts dels que em llegeixen igual ja l'han vist, els que no, udolaran (ignoro quin serà el sentiment que portarà al udol, però udolaran), s'estrenyeran els punys, en fi, les reaccions més o menys tipificades que tenim els adults de la espècie humana quan ens envaeix la ràbia (volta que dono per evitar la paraula indignació). Esgarrifós que l'únic dels que surt en el reportatge que s'ha acostat més o menys a estar a la presó sigui Strauss-Kahn, i que ho faci per un assumpte sense relació directa amb el moll de l'assumpte. Tots els altres conserven els seus llocs o han estat generosament indemnitzats, les quantitats posen els pèls de punta. M'he sentit un pèl visionari doncs farà uns mesos ja vaig emetre alguna vetllada crítica a aquestes caríssimes escoles de negocis (sempre tutelades des d'algun lobby religiós) que hi ha a la nostra ciutat, i resulta que Inside job critica obertament Harvard, Columbia, retratant alguns dels seus venerables professors quan se'ls qüestiona frontalment tant pel erroni de les seves doctes opinions sobre l'esdevenir dels fets, com per les quantioses minutes que en concepte d'assessorament d'algunes de les institucions fallides percebien.

Quan sento la paraula Columbia penso en Xavier Sala i Martín, i en les seves americanes, és clar. Qui no pensa en les seves americanes.

Ja és una doble casualitat, encara que es veia venir, que just ahir, manifesto la meva voluntat i poso data a la meva presència a l'acampada de Plaça Catalunya, i just a les set del matí d'avui, les forces de l'ordre, que han d'obeir ordres de molt autoritzats polítics, hagin decidit, amb el pretext d'una neteja i de la previsible celebració del triomf del Barça, desallotjar. M'ha decebut saber de la poca quantitat de gent que hi quedava . Sé que ara s'està embolicant una bona, ja que la gent sap que desaparèixer d'aquí, d'aquest emblema, és la confirmació ja no d'una decadència sinó de la fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix a @francescbon