dimarts, 31 de maig de 2011

BECAINA TIME AT CATALONIA SQUARE

I, de sobte, decideixo agafar un autobús i acostar-me a plaça de Catalunya. Són les 3 de la tarda, i uns quants núvols fan aquesta mala hora més o menys suportable. Pensava que tot el centre de la ciutat estaria gairebé sota setge, i hauria cotxes de la policia per tot arreu. Que les portes dels comerços estarien plenes de impacients comerciants i dependents, a l'espera que entrés algun client, encara que fos atemorit pel terrorífic ambient que, pensava, regnaria al carrer. Doncs no. Els únics que són a les portes dels comerços són els empleats que fumen, aprofitant aquest cigarret de després del descans del menjar. Tot és completament normal. Si la gent no compra és perquè no els ve de gust.
Al centre de la plaça gairebé no hi ha aquestes bandades de coloms (queda molt malament que digui que em molesten, però ho dic), i curiosament no localitzo ni els llocs on venen menjar per ells, al costat de llaminadures i chuches, ni el sempitern venedor de globus a la caça de pares amb poca cintura. Però ningú es preocupa d'ells, aquesta és una microeconomia submergida i bohèmia que no preocupa als polítics. Els preocupa El Corte Inglès, i les botigues del grup Inditex. I algun altre, sempre que tingui recursos.
Precisament he accedit a la plaça des de l'entrada que hi ha davant d'una de les portes del Corte Inglés. Pancartes i cartells per tot arreu, tots molt casolans. Un d'ells anuncia que jubilats i gent gran són benvinguts. No em dono per al.ludit. Sembla que el cartell no té molta capacitat de convocatòria. La gent acampada, a aquesta hora, és, majoritàriament, jove: com a molt en la mitjana trentena. Ja hi ha, recordem ciutat, lloc i data dels que parlem, turistes que fan fotos. Els busos turístics que recorren la ciutat parteixen a menys de 20 metres del centre de la protesta. Camino entre els llocs i vaig veient, pel meu disgust, que tot està més o menys com esperava. Molta rasta, molt pírcing, fins i tot un xiringuito on fer-se tatuatges (no deixo de preguntar ¡-me qui es fiaria de la garantia sanitària d'un tatuatge fet en aquestes condicions). Potser un tatuatge jo vaig estar allà sigui millor que una samarreta. Diversitat de races. Alguna gent dorm, són les tres i això és Barcelona, ​​Tot bon catalá te fred després de dir dinar. En un xiringuito preparen un beuratge per recuperar sals minerals, que ofereixen en ampolles reciclades, però el meu interès no arriba ni per a indagar si és gratis o a canvi de la voluntat. En altres no ofereixen res, allà demanen matèria primera per a preparar menjar, en aquell altre demanen tot tipus de material, ordenadament relacionat, cosa que revela que no descarten romandre un bon temps. Demanen mòdems. Hi ha guardioles on un pot aportar diners per a la causa. Diverses parades recullen signatures amb diversos fins. Si et van esbatussar el dia de la neteja, aquí tens el servei jurídic. Si vols canviar alguna llei o demanar alguna dimissió (Felip Puig és el complet número 1 en aquest rànquing) signatura i a esperar pacientment, que la teva petició un dia serà atesa. Hi ha tendes de campanya tancades (no hi ha cartells de no molestin), i botigues obertes, sense portes. Moltes són del Decathlon. Una mena de carpa acull diversos grups de gent asseguda a terra, aquí tres, allà sis, allà quatre persones. En un d'aquests grups algú toca una guitarra. A mi em fa por aquest grup, em fa por que vagin a cantar Gran és el Senyor, o alguna d'aquestes horribles cançons d'acampada. Hi ha notebooks i netbooks, webcams i una cosa que sembla com una emissora de ràdio, és clar que alternativa. No sé si posarien als Radiohead, que gravaven per Parlophone. Tot s'anuncia en aquests cartrons característics, de color marró, escrits a corre-cuita amb retolador, i amb un curiós domini de l'idioma castellà.
Un cartell critica els nacionalismes, parla de Capitalunya i de Catalibania. Em sorprèn no haver caigut jo en el joc de paraules. Tot és molt global.
Només parlo amb una persona, un finlandès amb rastes rosses i cara tacada de blau, que no parla benbé una paraula de castellà, no diguem de català. Optem per l'anglès. He acabat assegut al seu costat en un banc on pretenia posar una mica d'ordre en les meves idees, però en preguntar (educat que és un) si no li importava que em assegués aquí, la conversa ha sorgit a poc a poc. Òbviament res a veure amb el meu pla inicial d'entrevistar a diverses persones i fer-les preguntes sobre la seva situació i la seva existència diària en l'acampada. Així que em diu que no hi ha líders, que aquest petit conat d'organització existent ha brollat ​​de forma espontània. Que no està lluny de la seva terra (en la seva Finlàndia natal dubto que pogués aguantar descalç com està aquí al meu costat), ja que la seva terra, la seva llar, pot ser que sigui, en aquest precís instant, just aquests metres quadrats on estan acampats. Quan li comento que esperava veure gent gran (ell ha de rondar la trentena) em diu que potser si em quedo una estona pugui veure si més tard arriba gent d'altres edats. Ens donem la mà al acomiadar-nos. No sé si ha confiat en mi o no. El meu aspecte relativament pijo, sobretot en aquest entorn (texans, polo de color blanc, sabates de pell volta que porten un temps sense ser netejades), pot ser que no li hagi semblat el d'un policia de paisà, però segur que tampoc el de una persona disposada a quedar-s'hi, immediatament. Jo passejo agafat al meu llibre de Kapuscinski, com per adquirir caché i esperant trobar algunes molles de la seva inspiració.
Ara penso en el tipus i crec que li portaré una còpia del que escrigui, atès que li vaig parlar del motiu que em portava allà. No deixa de ser la meva primera entrevista.
Si realment aquest moviment no està liderat, pel que fa a l'acampada de Barcelona, ​​no ho sé. Hi ha una taula darrera de la qual la gent porta unes també artesanes acreditacions que els identifiquen com a personal de comunicació. Portaveus, líders, representants, el que sigui. Recordo que li he parlat el finlandès de la paraula cabdill i el poc que m'agradava. He recordat el suport de Falange a aquest tema i el xocant que em resultaria veure aquí a un d'aquests tipus amb la camisa blava. Dubto que encaixés en aquest curiós magma que s'ha generat. Vaig sentir, crec, una mica de reggae.L'ambient predominant és el del moviment d'estètica okupa, aquesta amalgama curiosa de punks i hippies (barreja completament heterodoxa: el punk va ser una resposta al adotzenament hippie del rotllo del rock simfònic i els interminables solos de 25 minuts). No sé si ells cauen en aquesta aparent incoherència. No veig drogues, ni apenes tabac, potser alguna cervesa. Tot està el més pulcre que una instal.lació d'aquest tipus pot estar.

Em sento decebut. Esperava veure alguna cosa més heterogènia i m'he trobat una espècie de parc temàtic del moviment okupa / antisistema. Confiava en que un altre estereotip menys estigmatitzat fos l'element dominant aquí, o, si més no, un element perceptible. Si ho és, no ho sembla. En una caseta penjava un rètol que deia Anger is a gift (La ira és un do) i en un altre cartell es llegia que l'11-S era una mentida. No crec que aquest sigui el camí. D'altra banda m'agradaria que d'això pugui obtenir una cosa positiva, però, amb o sense líders visibles, no veig a la nostra abominable classe política negociant res amb ells. No, per descomptat, sense tornar a corre-cuita als seus pisos a Sarrià-Sant Gervasi a dutxar-se i canviar-se, no sigui que el pelut aquest els hagi contagiat alguna cosa.


Com ja he dit, a aquesta hora d'aquest clima que es precipita cap a l'estiu, alguns dels acampats dormen estesos en els seus improvisats llits. Altres atenen, sense excessiu entusiasme, els llocs en què estan. S'ofereixen i demanden curiosos serveis, desde idiomes fins a cursos de tot tipus. Sembla una fira, no les dels pobles, sinó aquelles que es fan per promocionar determinats sectors, però a diferència d'estands atractius i rètols luxosos i hostesses sensacionals, que és un cert tipus de efimeritat, tot aquí sembla a punt de enfonsar-se. Moltes coses i algunes persones. No sé que pot aportar fermesa, ja que la ira pot ser un do, però acaba cansant.

Al marxar, m'he creuat amb un tipus que portava una samarreta, una mica desgastada, de l'última pel lícula d'Indiana Jones. Hollywood està a tot arreu.

Travessant el carrer veig aquest enorme cartell (potser 6Q va fer que estigui just allà).Sembla adequat, premonitori, però l'únic que pretén és vendre't un cotxe.



Enfilat el camí de tornada a casa entro al primer bar i demano una Coca-Cola.

1 comentari:

  1. Molt bo l'escrit. Punyent new journalism al més pur estil Capote. Estem d'acord. Falta lideratge. Professió i que algú ho capitalitzi. Sigui com sigui, això ha encès alguna cosa. No sé què. Aixo sí: quant més temps passi sense que es resolguin els diferents fronts que tenim oberts en aquest nostre món occidental.... més poderós serà el crac.
    Fins ara

    ResponElimina

Segueix a @francescbon